5 criteris per enfocar el fi de curs amb els fills (i encarar les vacances)

Recupero aquest article que vaig publicar fa un any en aquest altre Blog:

http://www.educa.manyanet.org/2016/06/16/5-bons-criteris-per-enfocar-el-fi-de-curs-amb-els-fills-encarar-les-vacances/

Per als pares i mares, el final de curs és un moment de canvi en la logística familiar, al qual cal sumar que els nostres fills estan cansats, més esverats amb els actes i celebracions, i que la perspectiva de les vacances ens té a tots en una mena de “compte enrere” que ens pot fer viure poc el present.

Alguns criteris per gestionar millor els dies de final de curs (Que no són quatre dies! Sovint s’allarga des de l’inici de la “jornada intensiva” a l’escola, fins a l’inici de les vacances familiars):

1. Ajudar a consolidar aprenentatges

Acompanyar els fills a prendre consciència del que han après durant el curs.

El final de curs és un moment molt interessant des del punt de vista de la consolidació dels aprenentatges que s’han fet durant el curs. Consolidar aprenentatges vol dir prendre consciència del que s’ha après, del que ara se sap i que a l’inici de curs no se sabia; de les habilitats o procediments que hom no dominava i ara es poden fer amb seguretat; de les sensibilitats desvetllades, de les experiències assimilades.

Fer aquest procés de “tancament” amb seguretat, acompanyat de persones significatives (els pares) facilita que els aprenentatges guanyin significat i que, per tant, siguin més sòlids, quedin més ben ancorats.

2. Mirar més enllà de les notes

En llegir el Butlletí de notes, fer memòria junts de l’esforç invertit, les ajudes rebudes, la recompensa a les renúncies…

No ens podem limitar a llegir el Butlletí de notes o l’informe final de curs, amb els fills, com si fóssim una inspecció sancionadora. Podem aprofitar el reton dels llibres a casa, el tancament d’àlbums, llibretes i carpetes replenes de treballs acabats, per mirar, recordar, per parlar amb els nostres fills i fer memòria: quantes coses s’aprenen en un curs escolar! I valorar-ho amb ells: valorar l’esforç invertit, les renúncies (més o menys grans) que s’han hagut de fer en el procés, les qualitats i habilitats que cadascú té i que faciliten el fet d’aprendre, les ajudes rebudes (ara agraïdes), els moments de satisfacció i de desorientació i feblesa… Però sobretot, allò que s’ha après, que ja forma part d’ells mateixos. Que, per dir-ho gràficament, s’ho emporten “posat”.

3. El millor premi és valorar el seu treball

Més que comprar-los un regal, confirmem-los amb la nostra estima que estem satisfets d’ells i que ells poden estar-ne per allò aconseguit

No fem servir les qualificacions per calibrar la “mida” del premi que atorgarem al nen o la nena. Els obsequis són recompenses externes, i la millor recompensa que hom pot tenir ve de dins: és la satisfacció que produeix l’esforç invertit en la fita assolida. El millor premi extern és la consideració i l’elogi fonamentat de les persones que ens estimen o aprecien. Per tant, com a mares i pares sapiguem felicitar-los pel que han aconseguit, per la feina feta. I mostrem-los la nostra estima amb tot allò que podem fer per ells sense haver de comprar res.

4. Ajudem-los a revisar el curs, sense comparacions

Tenint en compte el seu punt de partida, virtuts, handicaps… I sense comparar, ni amb companys, ni amb germans

Els pares i mares són les persones més adequades per ajudar els nois i noies a fer aquesta revisió de fi de curs. Per dirigir la seva mirada sobre ells mateixos i el recorregut fet. Cadascú tenint en compte el seu punt de partida, cadascú amb les seves virtuts i handicaps, cadascú amb els seus esforços i habilitats. I, per descomptat, evitant les comparacions ni entre companys de classe ni entre germans.

5. Aprofitar per parlar els darrers dies

Els estudiants més grans quan tanquen carpetes no volen parlar-ne més fins al curs vinent; parlem-ne, doncs, els dies previs al fi de curs

Els nens i nenes més petits estan contents de mostrar les feines fetes a la seva mestra, als seus pares. Quan són més grans, fa la impressió que no volen ni sentir a parlar de la feina, de l’escola quan el curs ja s’ha acabat (com si fos allò de “curs acabat, curs oblidat”). Parlem-ne doncs, durant el juny, mentre tots es va cloent, dels cicles vitals que es van passant, de l’alternança de temps de treball i temps de descans, de les diferents maneres que hom té d’organitzar-se el lleure. Parlem amb els nostres fills del final de curs, no només deixem que passi!

En Carles Capdevila al cor

Vaig conèixer en Carles Capdevila a partir del "Eduqueu les Criatures" de Catalunya Radio. 

L'any 2009 el vaig convidar a fer la conferència inicial de la Jornada per Animadors FEAC, i aquí va començar una relació professional que va tenir, per sort per a mi altres ocasions de contacte.

Quin home més savi!

Com va créixer humanament en tots els sentits i com ens va fer créixer a tots nosaltres! 

Aquest és el meu petit homenatge!

Gràcies Carles, et porto al cor!

He recuperat els apunts que vaig prendre en aquella jornada. Aquí els teniu:

Apunts al vol de la conferència d'en Carles Capdevila a la Jornada per Animadors FEAC

Família/Escola, Acció Compartida
del 7 de març de 2009

• Ser amateur, ser un aficionat en el món de l'educació és fantàstic, perquè vol dir posar-hi il·lusió. La gent diu "tens humor" de dedicar-te a aquest tema... Tenir "humor", en català, vol dir tenir valor! Doncs això: tenim humor i valors per a educar! Què més volem?
• Per a educar cal optimisme i confiança
• Vivim en una societat de "papanates", força idiotitzada. Tothom va estressat. Impera l'egoisme i manca criteri per valorar la mateixa vida.
• En conseqüència, el relat sobre la paternitat és catastrofista. Sembla que essent pare o mare no es pot gaudir de res.
• Ens qüestionem permanentment pel que ja no té remei. Lamentem el que no tenim enlloc de gaudir del que tenim.
• De fet, el que més tranquil·litza és saber i tenir clar el que has de fer... doncs tots podem voler que aquesta sigui un bon moment, el moment de ser pare/ mare/ educador!
• En lloc de preocupar-se dels infants, nens i joves... perquè no ens n'ocupem? (M. Jesús Comelles)
• Hauríem de tendir a abandonar la psicologització de l'educació. Als nens, en moltes ocasions no els cal anar al psicòleg! Als pares sí: per agafar confiança en la seva capacitat d'educar.
• Els pares han d'exercir educativament. Si pensem una cosa cal dir-la a els nostres fills. Encara que no ens facin cas. Encara que els deixem intranquils. Però l'hem de dir, que sàpiguen què en pensem de cada tema.
• Educar és una responsabilitat. Una responsabilitat dels pares i una responsabilitat social: Criar persones que intentin canviar el món per fer-lo millor. Això topa amb el desig que els nostres fills siguin sempre feliços, si entenem que feliços vol dir no contrariats. Si entenem que feliços vol dir conscients, responsables, espavilats... sí!
• Cada nen, cada fill, cada alumne és diferent. Cada criatura requereix un tractament individualitzat. Aquesta relativitat té de bo la teva capacitat de replantejar-te els teus principis, de qüestionar-te el que fas... perquè la perfecció no existeix.
• Ser pare vol dir estimar incondicionalment i fer de corcó (educar, que és el que hem de fer els pares)
• Educar amb els 5 sentits (el més "important" el sentit del deure)
• El sentit comú: Pares amb fills petits: estimular-los. Pares amb fills grans: frenar-los.
• La gran tasca que requereixen els fills entre els 2 i els 14 anys, és la d'educar-los!!! És a la que menys literatura hi ha dedicada.
• De la tradició en podem aprendre el Rol de pares que els nostres tenien ben interioritzat.
• Sentit del ridícul: Assumir que els nostres fills "no són els bons de la pel·lícula". Ajudar els nostres fills educant-los "compensadament" No per fer-ne especialistes o expertes exitosos en una disciplina!
• Sentit del deure: La gent diu que essent pare/mare, no vol canviar! I toca canviar i molt! Quina arrogància el qui diu que no canviarà mai!
• Per ser pares cal ser no ser fràgils emocionalment. Cal ser conservador, en el sentit de mantenir els criteris. ("Efectivament, jo et controlo" E. Bach). Cal tenir criteris morals, valors i mantenir-los, no cedir a la pressió o males cares dels fills adolescents.
• Sentit de l'humor. Si t'ho prens tot massa seriosament, et paralitzes!

SILENCI, aquí eduquem!

Hengki Koentjor

Recordeu aquells cartells que hi havia, fa anys, als hospitals on apareixia una infermera que posant-se un dit sobre els llavis, ens feia guardar silenci als passadissos?

Heu vist la versió més icònica que ara hi ha als espais sanitaris, al costat de la que hi ha un mòbil taxat, que també apareix en altres espais públics com biblioteques, temples religiosos, sales d'espera?

Al meu barri, atestat de bars i locals d'oci que tanquen tard, a molts balcons hi ha llençols on hi diu "Prou soroll, Volem dormir!"

Doncs jo reclamo SILENCI a les escoles, i dic PROU AL SOROLL, perquè VOLEM EDUCAR.

SILENCI perquè no dir tot el que ens passa pel cap, o tot el que les emocions ens fan pujar de les vísceres a la boca.

SILENCI per tenir consciència de com "sonem" ens moure'ns i relacionar-nos els uns amb els altres dins l'escola, i puguem valorar-ho, gaudir-ho o modificar-ho (si cal).

SILENCI per no anar tan atabalats, i poder-nos escoltar entre nosaltres: els mestres als pares, els pares als fills, els fills als companys...

SILENCI per poder pensar què direm, i si és oportú dir-ho... i com ho direm... O per decidir si és millor callar. Tant si som docents, com monitors, com alumnes, com pares, com serveis...

SILENCI per llegir, per reflexionar, per connectar amb el més ençà i el més enllà.

SILENCI per no identificar l'altre amb el que diu

Prou soroll, volem educar!

Escola, famílies i llibres per canviar les coses

Ahir vaig assistir a l'acte de presentació del llibre "Escoles, famílies i comunitat" dels professors Jordi Collet i Antoni Tort, que la nova editorial del diari de l'educació els va encarregar. Entre els assistents força coneguts/des dels qui estem treballant sobre el tema i amb els implicats, en contextos ben diversos.

El llibre repeteix el missatge clau d'altres publicacions d'aquests autors: "No es pot intentar educar pertinentment en el segle XXI sense tenir en compte famílies, docents i comunitat i les seves estretes interrelacions." Només fullejant-lo es veu que els autors recullen praxis i iniciatives molt diverses fent una obertura d'angle de visió de tot el que és possible fer per millorar aquestes relacions. Aquesta obertura no només és de focus enfora, sinó que suposa una reflexió interna i profunda en els centres educatius.

Durant la presentació, molt àgilment portada pel periodista Jaume Carbonell, algunes idees expressades pels autors i les dues altres ponents, em van fer pensar:

• Per salvar els desencontres entre famílies i docents cal que aquests tinguin clar que vol dir fer de mestre (I aquí jo hi afegeixo: que han de tenir assumit que part de la seva tasca professional és entendre's amb les famílies dels seus alumnes)

• La participació de les famílies a l'escola no pot ser "folklòrica" o epidèrmica, cal donar-li profunditat, i això és responsabilitat dels docents.

• Perquè l'escola passi de ser sentida com "nostra" per part de l'administració o dels docents, a ser viscuda com a nostra per part de tota la comunitat educativa cal un procés: voluntat, feina, estratègia, dedicació, correccions, més feina, perseverança, dedicació: temps!

Em va faltar una veu valenta per part de les famílies. Una veu que recollís experiències com aquesta en la que han estat les famílies les que han pres la iniciativa per canviar les condicions d'un centre. I tantes altres, que com que es donen en l'àmbit de l'escola concertada, ja cauen "sota sospita" dels tòpics i es deslegitimen sense ni tenir-les en compte.

En el debat obert que va tancar l'acte de presentació, hi va haver aportacions i preguntes molt interessants! Em va semblar clarivident la que va formular una mestra, alliberada sindical (si no recordo malament) que es preguntava "perquè no fem com a mestres el que demanen a l'escola com a pares dels nostres fills? Si jo vull que la meva filla faci colònies, com a mestra ja sé que em toca!"

Si els docents fóssim capaços de reflexionar sobre l'objectiu i el contingut de la nostra tasca professional, amb el "barret" de pares de tant en tant, segurament seria més fàcil escoltar els altres professionals, que a la nostra comunitat educativa són pares i mares.

Retrotopia pedagògica

Sopant amb mestres i professors de diverses escoles en un dels actes de finals de curs, no podem evitar parlar de qui està "en això de la innovació". La pregunta va més al concret, i es refereix a si tal o qual escola té "el segell" de tal o qual institució. La conversa s'obre i es tanca, compartint mirades caps als anys noranta (els qui ja tenim una edat), i tornant cap al present passant per diverses lleis educatives; explicant el trànsit dels conceptes –procediments- actituds a les competències; compartint experiències de selectivitats diferents, al llarg dels anys dels qui estem parlant; unint-records que compartim tot i tenir edats tan diverses i sorprenent-nos de com han canviat algunes coses i que poc, algunes altres.

Tots plegats coincidim que el tema d'innovació pedagògica és tan present arreu que si almenys no l'anomenes, estàs fora. També coincidim que avui dia si vols fer escola, si vols educar seriosament, tens molta feina a fer, i moltes tecles per tocar.

Quan torno cap a casa, amb transport públic, un divendres nit, ho ratifico: tenim molta feina al davant!

I no puc evitar, em venen al cap records dels anys en què vaig començar a fer de mestra i volia canviar el món! Si, tal com ho llegiu: Em vaig fer mestra per canviar el món! I vaig tenir la sort de començar a treballar en una d'aquelles escoles fundades els anys seixanta per mestres que havien après de Decroly, Freinet, Montessori,... que se la jugaven fent escola en català; que van trencar amb l'escola del "règimen" i van inventar, crear, i fundar perquè eren unes idealistes, unes utòpiques pedagògiques.

Fa pocs dies he rellegit R. Tagore, induïda per un altre autor, Satish Kumar. He redescobert l'escola Shantiniketan que el poeta indi va fundar, on l'objectiu eren no només els coneixements, sinó la recerca de la saviesa, "que sorgeix quan els infants experimenten la natura" Per això Tagore insistia a fer classe sota els arbres. Ell que creia que "l'amor i l'acció són els únics mitjans pels quals es pot adquirir el coneixement perfecte, ja que el coneixement no és pedanteria sinó saviesa."

Conscient dels perills de la nostàlgia, tal com ens adverteix Z Bauman en la seva obra pòstuma Retrotopia, no desitjo tornar enrere, però si reconèixer la permanència i fiabilitat d'alguns enfocaments pedagògics que situen la persona en referència als altres, a la terra, a l'esperit...

Per això quan veig que es reclama fons, i no formes; reflexió i no metodologies; silenci més que paraules... em sembla intuir que, tot i les inseguretats i el decaïment, en alguns centres educatius es posa l'accent en decidir quines coses cal fer, i per a quins objectius, tant o més que en la possibilitat i capacitat de fer-les. Aleshores m’esperona la feinada que tenim davant! I intueixo, il·lusionada una bona dosi de retrotopia pedagògica.

Drets dels Infants/ drets de les mares treballadores

Hengki Koentjoro Paisatges minimalistes-12

Com a dona treballadora m'alegro de les notícies que amplien el temps que un dels dos progenitors poden estar-se amb l'infant nounat o mentre és menut. Ara sembla que Brussel·les proposa als estats una baixa retribuïda per l'altre cònjuge de la parella que no agafi la baixa maternal. La notícia coincideix amb l'anunciada nova maternitat de l'alcaldessa de Barcelona i el debat sobre les baixes de les dones amb altes responsabilitats.

De tot plegat n'he llegit articles i comentaris que porten la reflexió al terreny laboral , de paritat de gèneres, de flexibilitat de llocs de treball... però de moment pocs, molt pocs que centrin la mirada en l'infant menut. Què afrontin el que necessita una criatura en els seus sis o dotze primers mesos de vida.

Si hom té clar que en casos de dilema humanitari, primer van els drets dels menors, com és que ens n'oblidem tan sovint?

Si la criatura pogués demanar-ho tot, demanaria uns pares que l'estimin, l'acceptin, en tinguin cura i li proporcionin l'estabilitat i el sosteniment per al seu desenvolupament sa. Però com que les criatures neixen en els contextos en els quals els seus pares viuen, en alguns casos, res millor que comptar amb els serveis educatius que l'administració ha de posar a l'abast per assegurar els drets dels infants.

Ara bé, això no vol dir que "l'escolarització" dels infants a 0/3 ha de ser obligatòria. L'estat ha de posar les condicions perquè els pares puguin atendre els seus fills, i alhora oferir els suports educatius a tots els qui els vulguin, especialment a qui més els necessita.

Està bé facilitar la conciliació del treball de les dones, amb la seva vida familiar. Però per a mi encara està millor facilitar la vida plena als infants en el seu/s primer/s any/s de vida.

Està bé que reflexionem sobre el cost que té la maternitat per les altes executives, les ministres i alcaldesses... Però m'agradaria veure respostes valentes, flexibles i generoses per les mares que treballen de cambreres als hotels, per a les que malden per no perdre la feina en una gran superfície comercial amb horaris nefastos per a la conciliació perquè no tenen altra manera de subsistir. I m'agradaria que algú es recordés dels seus fills, que necessiten la seva mare tant o més que els de les executives, alcaldesses i ministres.

Està comprovat que invertir en el desenvolupament sa i ple dels infants és molt rendible per a les nacions: estalvia molts diners que s'haurien de gastar per refer, compensar, sanar, equilibrar... La persona, més endavant en moltes dimensions: salut, educació, ciutadana...

Tot agraint que els estats i les empreses s'impliquin en fer més fàcil la vida de les dones treballadores, reivindico que tots: persones, empreses, institucions públiques estiguem per la vida dels qui no voten: els infants menors de tres anys.

Aquest Post està dedicat a l'admirat mestre Vicenç Arnaiz

Celebrant els meus 50 anys de lectora!

Calculo que a sis anys ja sabia llegir.
Als set, després de fer la primera comunió, vaig canviar d'escola.
A l'escola Pere Vergés de la Conreria (any 1968) cada dia, cada dia fèiem biblioteca: és a dir: llegíem!!!
Recordo la fal.lera per llegir: amagar el llibre sota la taula a hora de classe per seguir la lectura, amagar-me fora de l'aula o als jardins de l'escola per no deixar de llegir, intentar repetir del càrrec de bibliotecària tantes vegades com era possible per estar a la biblioteca (preciosa) que teníem a l'escola. Fins a arribar a estar castigada per "massa llegir"!
Aquest any doncs, es pot dir que fa 50 anys que sóc lectora.
Una lectora feliç.
Una persona feliç gràcies a ser lectora.
Molt feliç
Aquest article és el meu homenatge/ agraïment als meus pares i la meva escola per haver-me inoculat aquest virus vital!!

I un agraïment als llibres, col·leccions, autors que em van abduir al món dels llibres:
La família Hollister, Babar l'elefant, Los 5, l'enciclopèdia Salvat "El mundo de los niños", Jim Botton y Lucas el maquinista, el Capitan Nemo, Mowgli...
Michael Ende, Enid Blyton, Julio Verne, José Luis Martín Vigil, Zane Grey, Pearl S. Buck, Neruda, ...
I tants i tants altres (que durant anys vaig anotar al meu "llibre de lector") i que m'han anat conformant com sóc.
Com a persona feliç i educadora només tinc un desig expansiu de fer possible aquest contagi lector a totes les persones, especialment els infants, nens i nenes, adolescents i joves amb les qui estic en contacte.
Bon Sant Jordi a totes i tots!
I visca els meus primers 50 anys lectors!