divendres, 28 d’abril de 2017

Drets dels Infants/ drets de les mares treballadores


Hengki Koentjoro Paisatges minimalistes-12
Com a dona treballadora m'alegro de les notícies que amplien el temps que un dels dos progenitors poden estar-se amb l'infant nounat o mentre és menut. Ara sembla que Brussel·les proposa als estats una baixa retribuïda per l'altre cònjuge de la parella que no agafi la baixa maternal. La notícia coincideix amb l'anunciada nova maternitat de l'alcaldessa de Barcelona i el debat sobre les baixes de les dones amb altes responsabilitats.

De tot plegat n'he llegit articles i comentaris que porten la reflexió al terreny laboral , de paritat de gèneres, de flexibilitat de llocs de treball... però de moment pocs, molt pocs que centrin la mirada en l'infant menut. Què afrontin el que necessita una criatura en els seus sis o dotze primers mesos de vida.

Si hom té clar que en casos de dilema humanitari, primer van els drets dels menors, com és que ens n'oblidem tan sovint?

Si la criatura pogués demanar-ho tot, demanaria uns pares que l'estimin, l'acceptin, en tinguin cura i li proporcionin l'estabilitat i el sosteniment per al seu desenvolupament sa. Però com que les criatures neixen en els contextos en els quals els seus pares viuen, en alguns casos, res millor que comptar amb els serveis educatius que l'administració ha de posar a l'abast per assegurar els drets dels infants.
Ara bé, això no vol dir que "l'escolarització" dels infants a 0/3 ha de ser obligatòria. L'estat ha de posar les condicions perquè els pares puguin atendre els seus fills, i alhora oferir els suports educatius a tots els qui els vulguin, especialment a qui més els necessita.

Està bé facilitar la conciliació del treball de les dones, amb la seva vida familiar. Però per a mi encara està millor facilitar la vida plena als infants en el seu/s primer/s any/s de vida.

Està bé que reflexionem sobre el cost que té la maternitat per les altes executives, les ministres i alcaldesses... Però m'agradaria veure respostes valentes, flexibles i generoses per les mares que treballen de cambreres als hotels, per a les que malden per no perdre la feina en una gran superfície comercial amb horaris nefastos per a la conciliació perquè no tenen altra manera de subsistir. I m'agradaria que algú es recordés dels seus fills, que necessiten la seva mare tant o més que els de les executives, alcaldesses i ministres.

Està comprovat que invertir en el desenvolupament sa i ple dels infants és molt rendible per a les nacions: estalvia molts diners que s'haurien de gastar per refer, compensar, sanar, equilibrar... La persona, més endavant en moltes dimensions: salut, educació, ciutadana...

Tot agraint que els estats i les empreses s'impliquin en fer més fàcil la vida de les dones treballadores, reivindico que tots: persones, empreses, institucions públiques estiguem per la vida dels qui no voten: els infants menors de tres anys.


Aquest Post està dedicat a l'admirat mestre Vicenç Arnaiz

divendres, 21 d’abril de 2017

Celebrant els meus 50 anys de lectora!




Calculo que a sis anys ja sabia llegir.
Als set, després de fer la primera comunió, vaig canviar d'escola.
A l'escola Pere Vergés de la Conreria (any 1968) cada dia, cada dia fèiem biblioteca: és a dir: llegíem!!!
Recordo la fal.lera per llegir: amagar el llibre sota la taula a hora de classe per seguir la lectura, amagar-me fora de l'aula o als jardins de l'escola per no deixar de llegir, intentar repetir del càrrec de bibliotecària tantes vegades com era possible per estar a la biblioteca (preciosa) que teníem a l'escola. Fins a arribar a estar castigada per "massa llegir"!
Aquest any doncs, es pot dir que fa 50 anys que sóc lectora.
Una lectora feliç.
Una persona feliç gràcies a ser lectora.
Molt feliç
Aquest article és el meu homenatge/ agraïment als meus pares i la meva escola per haver-me inoculat aquest virus vital!!

I un agraïment als llibres, col·leccions, autors que em van abduir al món dels llibres:
La família Hollister, Babar l'elefant, Los 5, l'enciclopèdia Salvat "El mundo de los niños", Jim Botton y Lucas el maquinista, el Capitan Nemo, Mowgli...
Michael Ende, Enid Blyton, Julio Verne, José Luis Martín Vigil, Zane Grey, Pearl S. Buck, Neruda, ...
I tants i tants altres (que durant anys vaig anotar al meu "llibre de lector") i que m'han anat conformant com sóc.
Com a persona feliç i educadora només tinc un desig expansiu de fer possible aquest contagi lector a totes les persones, especialment els infants, nens i nenes, adolescents i joves amb les qui estic en contacte.
Bon Sant Jordi a totes i tots!
I visca els meus primers 50 anys lectors!

diumenge, 16 d’abril de 2017

Quin temps vivim?




És tard
però és la nostra hora.


És tard
però és tot el temps
que tenim a mà
per fer el futur.


És tard però som nosaltres
aquesta hora tardana.


És tard
però és matinada
si insistim una mica.


Pere Casaldàliga  (2006) Antología personal Madrid Trotta

dijous, 6 d’abril de 2017

És la CONFIANÇA, “estúpids”!


De petita vaig tenir un mestre que feia servir l’expressió “toix” quan volia dir a un alumne que semblava “tonto”. Després vaig perdre el contacte amb el mestre i amb aquesta expressió fins ara que he vist que és una altra manera, del parlar popular, per dir “estúpid”.

Sembla de poca intel·ligència no veure el que “es té davant del nas” o “inventar la sopa d’all” cada vegada que cal fer una cosa, tot recreant quelcom ben conegut. Però com que vivim en un entorn que ho té tot i més per ser ric culturalment, però no aprofita la memòria per farcir el pou del sentit comú..., a vegades cal recórrer a  conceptes “antics” per dir ras i curt el que alguns han necessitat màsters i neologismes per arribar-hi. Tal és el cas d’aquell famós psicòleg que va “descobrir” i va ratificar amb estudis que els treballadors feliços i motivats rendeixen més.

Tot i això, reconec el valor de les recerques que confirmen el que la intuïció ja apuntava; i considero que cada volta que algú reflexiona sobre un concepte, li aporta matisos que potser no tenia.

Això ve a tomb per un article de Javier Martínez Aldanondo titulat “El valor de los intangibles que l’amiga Anna Forés va penjar al seu Blog. L’autor, que parla, a nivell d’empresa i de resultats, beneficis, dividends, etc. reconeix  que el que aporta més valor a una empresa o institució són els intangibles. I assenyala les persones, els seus coneixements i la seva actitud  com els intangibles més ben considerats.
Si. Totalment d’acord. Tant de bo s’invertís i es valoressin més els intangibles!


Les persones: hi tant ! Però si no és te en compte l’estil de relació que hi ha entre les persones que constitueixin l’empresa o la institució, tot plegat se’n pot anar en orris. Si no s’estableix un clima de treball basat en la confiança mútua entre els membres de l’equip, que permeti fer créixer el coneixement, reconeixent-lo en els altres, cultivant-lo en cada un, respectant-se, estimulant-se, donar-se i rebent ajudes, arribant més enllà gràcies a les xarxes de confiança que els envolten,... la visió de la institució, els beneficis de l’empresa podrien fracassar. (Sobretot si es tracta d’una empresa de serveis o d’una institució educativa.)

La CONFIANÇA entre les persones és un element bàsic de la relació, un valor de la relació humana que fa possible la riquesa, el creixement, l’aprofundiment i la descoberta de noves possibilitats.
I ha estat aleshores, quan rellegint l’article, que he recordat l’expressió del meu professor quan ens recriminava no veure allò que era evident: “Quina poca vista! Sembleu toxos!”
Conscient que parlar de confiança avui en dia ja pot semblar un anacronisme, he decidit no emprar una expressió antiga i poc habitual en la mateixa frase que fa de títol a aquest post, i m’he decidit pel seu sinònim: “estúpids”.

El que fa possible la millora d’una organització, el que produeix  beneficis col·lectius en una societat, el que converteix en experiències vitals la missió d’un centre educatiu ... és la CONFIANÇA!
Si no ho veiem, tenint-ho davant del nas... és que semblem estúpids!
I demano disculpes per si algú s’ha sentit insultat. La intenció era: provocar.

divendres, 24 de març de 2017

Es pot educar (en valors) només amb voluntat?


Fa una setmana vaig participar a l'EdCamp Sant Andreu, i me'n vaig endur uns quants missatges/informacions valuoses. El millor, l'experiència d'un mestre de primària amb el que vam coincidir en un espai sobre l'ensenyament per competències. Va dir alguna cosa com "L'estiu passat vaig llegir-me el currículum per competències de primària, i aquest curs només faig que veure possibilitats de treballar competencialment amb els alumnes!" Que revelador!!!

El mestre que vol canviar metodologies, el que vol engegar un procés de millora, el que veu que alguna cosa no funciona prou bé a les aules i vol millorar... i s'hi posa amb voluntat i decisió, és un valent!
El mestre que vol canviar, millorar, solucionar, innovar... i busca, consulta, llegeix, es forma per fer-ho amb més coneixement, formulant-se preguntes més potents (no superficials), i que abans de posar-s'hi en solitari, comenta amb els companys, fa pinya amb els mestres del cicle, de l'etapa, o es posa a liderar un projecte... Aquest mestre TRANSFORMA! Perquè compta amb molt més que la voluntat, compta amb el coneixement, amb la saviesa compartida de l'experiència d'altres, compta amb els altres, amb l'estratègia de l'equip docent...! I AIXÒ NO HI HA QUI HO ATURI!

Llegia l'article editorial de Senderi que posa de manifest que avui l'educació en valors estigués en reculada, gastada, passada de moda, de nou oblidada. Sembla desdibuixar-se el paper fonamental que ha de tenir en la formació de la subjectivitat i en la configuració d'una societat democràtica.

Si bé estic d'acord amb la sensació de desaparició de l'educació moral, no coincideixo del tot en l'anàlisi de les causes que se'n fa. Però això no em sembla tan important com la resposta que voldria apuntar humilment des d'aquest post a la pregunta que ens formula sobre com hauria de ser l'educació en valors en un futur pròxim.

On deuen parar la moral i les virtuts de les quals fa anys que no sentim a parlar?
Segons els experts ja no estem ni en una crisi de valors! Estem en un canvi de paradigma. Els valors i la moral han desaparegut del tot, fins per anomenar-los quan els trobem a faltar!

I els magnífics DDHH? Han quedat com un cim en la capacitat col•lectiva de l'escriptura d'ideals? Educativament ens podem conformar amb la seva versió de butxaca: Un dia de celebració a les escoles en què la pau s'identifica amb coloms blancs (Ves a saber perquè si ja vam aparcar els referents religiosos fa tants anys!) O la solidaritat és el que es fa per Nadal responent a campanyes de cadenes televisives...

Una de les coses que més m'entristeix actualment és el fet que es pot saber tot i no reaccionar a res i que podem ignorar-ho tot i moure'ns per reacció als estímuls més primaris.

Tanmateix a les escoles es fan, es promouen i es dediquen hores, energies i recursos a plans de prevenció del bulling, i a la prevenció del maltracte de gènere, campanyes de "som el que mengen" o "la cultura és nostra" o "volem acollir refugiats"..... I tot això què és? Educació cívica, emocional, alimentària, per la pau, ...?

La meva tendència possibilista que mai no es rendeix, em diu que tot això són contextos d'educació moral, on uns educadors preparats, amb coneixements i recursos didàctics podem fer molt bona tasca d'educació en valors, i per col•laborar en el desenvolupament de la personalitat moral dels seus alumnes.

Però cal llegir, com va dir el mestre del EdCamp! Cal estar preparat per veure i ser capaç d'aprofitar oportunitats educatives i transformar-les en autèntiques accions educativament transformadores. No tothom "pot" educar en valors, no és només qüestió de voluntarisme.

Cal haver-se preparat per conèixer l'enorme valor de l'educació moral en el desenvolupament humà dels individus i de les societats per a poder llegir les oportunitats en clau d'educació moral i de valors. Cal ser uns valents que fent servir conceptes "antics" i molt llastrats amb connotacions socialment negatives, per treballar el present dels alumnes, en vista a fer possibles altres futurs. Cal ser valents i formats, llegits, preparats, ... no només voluntariosos o motivats!
Som-hi!

divendres, 17 de març de 2017

Pares/mares segurs de si mateixos


No hi ha sensació més agradable, confortable o satisfactòria que la d’haver fet alguna cosa amb la seguretat d’haver-la feta bé, d’haver-la encertat.  Estem parlant de la seguretat en un mateix i de la satisfacció per la tasca ben feta.

Actualment, mares i pares expressen que se senten força insegurs, que tenen molts dubtes. Sovint s’adrecen als mestres per demanar-los  consells o una mica de llum per resoldre algunes inseguretats.  Això no vol dir que no tinguin idees, o que no hagin llegit, o vist per internet, o comentat amb amics... Vol dir, en la majoria dels casos, que tanta informació els despista, o que en moltes ocasions hi ha un cert temor  derivat de la “por de no fer-ho bé”, o que tenen una certa “sospita” (la veu interior) que allò que tothom fa, no va amb el seu estil de fer família o d’exercir la parentalitat.
Com fer per ajudar les mares i els pares a anar sentint-se més segurs, més confiats en si mateixos? Com fer per poder gaudir de la satisfacció de ser pares, i exercir confortablement la responsabilitat de fer de mare/pare?

Per entendre cal escoltar. Per entendre’ns a nosaltres mateixos cal que ens escoltem. Escoltar-se vol dir deixar espai a la veu interior, als pensaments, als sentiments, a les reflexions que hom es fa “per dins”. Això  no es pot fer si anem de pressa, si vivim corrents. Ser pare o mare, és prou important per a dedicar-li temps: temps de relació i temps de reflexió. 

Als pares i mares, per assolir seguretat ens cal temps per conèixer-nos, per fer el que es vol fer (i no altres coses), per anar tranquils.

Per tenir seguretat en mi mateix cal que em conegui i em respecti. He de dedicar temps a conèixer-me en el rol parental, he de poder reflexionar sobre el que faig, el que em passa, els sentiments que em genera l’exercici de la parentalitat, les creences que se m’actives, les que entren en crisi... Això requereix reflexió interna i/o diàleg amb la parella. Com puc saber si una proposta que fa la majoria social em sembla bé, si no hi penso, si no la contrasto amb el meu parer, i si no vaig construint aquest “meu parer”.

Per  estar més tranquil he de procurar-me aquesta tranquil·litat: No he de carregar-me de més coses de les que em puc fer càrrec! I fer de mare o de pare ja és una gran responsabilitat!  La tranquil.litat també es pot treballar  permetent-nos no ser perfectes, assumint que ens podem equivocar i rectificar.
El retorn al tan anomenat sentit comú té molt de dedicació de temps a escoltar la “veu interior”, la pròpia consciència de mare /pare. I de “netejar” la imatge que tenim de nosaltres mateixos massa contaminada de les modes parentals que ens estan exigint fer de pares “com ara toca”.

Ser mare o pare és una responsabilitat, i pot ser una satisfacció si es viu amb seguretat (amb dedicació de temps!)


Post Escriptum:

Aquest article s’ha de compensar, almenys amb tres més: Un dedicat a la responsabilitat social i de l’estat per facilitat la perentalitat. Un altre  dedicat a la responsabilitat  dels professionals que treballem amb la petita infància i les famílies. I un darrer  sobre la mirada dels pares vers els fills.

dijous, 2 de març de 2017

Xavier Melgarejo


M’ha costat dies poder escriure aquest post. La mort d’una persona estimada costa assumir-la.

En Xavier Melgarejo portava sis anys  greument malalt. I  tot i que els seu ritme d’activitat feia difícil acabar-s’ho de creure, quan estaves amb ell i veies la seva dificultat en caminar o en respirar, no podies negar-ho. Feia temps que ell i nosaltres sabíem que estava gaudint de “temps afegit” a la partida de la seva vida, però la seva mort va ser sobtada. A mi em va sobtar. Potser perquè m’havia acostumat al Xavier malalt que parlava de com es trobava, de l’evolució mèdica dels seus càncers amb la mateixa naturalitat que et comentava una entrevista que havia fet a la radio, o el nou llibre que estava escrivint.

En Xavier era amic meu. Un amic de feina al inici, un amic de casa, de família després, un amic disponible sempre! Era una persona tan sàvia que escoltava!  Estimava. Estimava els de la seva família, els amics, la feina que feia, l’escola, la gent, els projectes de futur... I ho deia: sovint acabava els seus emails o whats amb un “us estimo molt”

Ha mort un MESTRE que ens ha donat tanta vida... que necessitarem temps per pair –la.

Pel l’eucaristia dels eu funeral, en Josep, el celebrant em va dir que escrivís una pregària tal com em sortís del cor. Va ser aquesta:

Preguem donant gràcies el Pare de bondat per la missió profètica d’en Xavier.
Ell, com a profeta, es va formular preguntes davant d’una realitat educativa que no funcionava; va cercar la saviesa lluny, silenciosament, amb tenacitat i esforç personal.  Com a profeta va proclamar i compartir el coneixement adquirit amb una generositat extrema. Es va implicar i comprometre per millorar la seva, la nostra realitat educativa i ho va fer intensament, tot i caure malalt.  La malaltia el va despullar i aleshores ens va mostrar la grandesa de la seva fe i la seva vivència de lliurar-se en mans de Déu.
Ens queda molt per aprendre d’ell,  del seu missatge profètic, del seu testimoni cristià! Demanem al Pare lucidesa i tenacitat per fer realitat la seva profecia.

Estic convençuda que va ser un autèntic profeta, ens va portar un bon missatge: que no és Finlàndia, no! Que és l’estimació, la donació, la vida absolutament coherent amb la vivència de fe.

Aquest és el seu llibre pòstum:
http://www.plataformaeditorial.com/libro/5414-transformar-la-adversidad


A continuació un mosaic d’algunes de les moltes aportacions que d’ell o sobre ell hem recordat aquests dies:

Entrevista 2013 amb Antoni Basas

Programa Singulars a TV3 (2012)

Càncer A l’AVUI (desembre 2012)

“Vale la pena luchar y tener esperanza” (2016) https://vimeo.com/145960228
Home de fe (Signes dels temps 2015)

Comiat

Article Irene Rigau    a La Vanguardia