divendres, 18 d’agost de 2017

Parlar amb els fills de l'atemptat a Barcelona


A uns més i a d'altres menys aquest terrible i proper atemptat ens ha afectat d'una manera o l'altra. Perquè teníem algú conegut, estimat a Barcelona i vam maldar per saber com estava; perquè havíem d'anar a Barcelona i ens ho vam repensar, perquè teníem plans a Barcelona mateix (a les festes de Gràcia) i els hem hagut de canviar... A totes les famílies, a més de l'allau informatiu en forma d'imatges repetides fins a l'atordiment dels sentits, hi ha hagut algun impacte d'aquest acte abominable.

I els infants, amb la seva necessitat de saber i d'entendre, ens han de poder preguntar. Cal parlar-ne amb ells! Les criatures no són futurs ciutadans, són ciutadans menors d'edat, que s'estan formant i que necessiten entendre, en la mesura del possible el que està passant al seu entorn, i més si els afecta d'alguna manera (penso en les criatures del meu barri de Gràcia que s'han trobat amb els carrers guarnits i la festa suspesa!)

Aquí us deixo dos recursos:
Un de meu (que vaig escriure arran de un dels atemptats a París) i un article i vídeo de la revista electrònica Faros, força encertat!

Units en l'atordiment i en la voluntat de pau


dimecres, 19 de juliol de 2017

Repensar les reunions de pares d'inici de curs

- Ep que aquí trobareu idees, suggeriments, maneres d'enfocar les reunions d'inici de curs molt diferents! No us ho perdeu!
- Mira, ara ja estem de vacances, o gairebé tots! Ja hi pensarem al setembre!
- Si, clar. Ho entenc. Tanmateix al setembre amb pocs dies s'han de fer tantes coses...
- Si et sembla, ens ho pots recordar aleshores, la setmana de setembre que estarem sense alumnes.
- Si, ho faré!

Però per si hi hagués "alguien más" com deia aquell humorista, aquí us deixo dos links i un vídeo


Aquí podeu trobar tota la informació 


Aquí us podeu descarregar la Guia 








dilluns, 10 de juliol de 2017

La soledat del mestre formant-se (sol)



Si bé és cert que la relació Famílies/Escola és una responsabilitat de totes i cada una de les persones que hi intervenen: tots els pares i les mares, tots els mestres i els professors. No és menys cert que la responsabilitat de crear, afavorir i mantenir unes condicions perquè aquesta relació sigui la millor possible, és de l'escola; més concretament de la direcció de l'escola.

Tots els mestres i professors han experimentat inseguretats, pors, mancances, dubtes en les seves trobades amb els pares i mares dels alumnes en alguna ocasió. Més o menys sovint, depenent de con entenen la seva professió.

Si un docent pensa que la relació amb les famílies és un afegit enutjós de la seva tasca "real" de dedicació a l'ensenyament, malviu. Les entrevistes i reunions amb pares. Però si un mestre o professor entén que relacionar-se positivament amb els pares dels seus alumnes és part de la seva tasca professional i que necessita recursos per dur-la a terme, pot adoptar dues postures:
  • Culpar de les seves mancances a la formació inicial o l'administració que li adjudica aquesta funció per no haver-li proporcionat, i esperar una resposta.
  • Buscar on, com, amb qui o amb què pot formar-se i fer-ho.

Aquests dies de juliol he impartit formació en una de les moltes escoles d'estiu que hi ha arreu del territori de Catalunya, sobre com millorar les relacions entre mestres i famílies. La majoria de cursetistes eren mestres i professors de l'escola pública, però també n'hi havia de la concertada. Cada un, ell o ella, tot sol, sense ningú altre del seu centre. Cada un venia pel seu compte, amb el seu interès per millorar i partint dels seus dubtes o males experiències.

Hem fet la formació tot dialogant i obrint-nos als criteris de comunicació assertiva, als principis de les reunions efectives, de les entrevistes eficaces, de les relacions constructives i respectuoses... I quan ens apropàvem al final de la formació va sortir: la por, el fet de sentir-se sol, petit davant de tot el claustre, de la realitat de cada escola, de cada context: La insuportable soledat del mestre conscient en mig d'un claustre que es comunica poc i que recela massa, la soledat del professor que té un trasllat cada dos cursos i no pot arribar a conèixer, la soledat de qui se sent massa petit davant una realitat que el depassa.


Vam acabar prenent consciència de com poden ser de poderosos els petits canvis personals. Però no vam estalviar de dir-nos que hi ha temes, aspectes de l'educació que cal afrontar-los com escola, amb tot l'equip docent, dotant-nos d'un programa que es pugui avaluar: les relacions entre famílies i escola és un d'aquests temes, un tema prou important que no es pot abordar només en formacions d'estiu que agrupen bons mestres i bons professors amb la millor de les voluntats.

dimecres, 28 de juny de 2017

Pensar en fred actuar amb energia


Com deia un gran mestre meu, no es pot dialogar per prendre una decisió sobre un tema, quan aquest és un tema candent. Per què precisament quan les coses ens cremen és quan tenim més urgència i menys serenitat per escoltar el punt de vista de l'altre, per poder decidir havent sospesat pros i contres...

Tanmateix, hi ha temes "cíclics" que reapareixen cada curs escolar, que fan encendre les xarxes i sobre els quals poques vegades hi tornem amb la serenitat necessària per veure'ls amb calma i poder decidir amb encert. Es pot dir que el tema "estrella" són els deures!

Aquest final de curs, però he conegut una escola que ha trencat la inèrcia i es va dedicar durant el curs a mantenir una comissió mixta, formada per pares, mares i mestres per repensar els deures dels infants de primària: De manera que a l'arribar el juny ningú s'ha exclamat del tipus de tasques que els docents han encarregat als alumnes, perquè els pares havien participat en la presa de decisió.

En aquesta escola, a més d'haver encarat el tema dels deures, han obert un territori al diàleg entre pares i mestres que pot esdevenir fecund!

La Crida de la Fundació Bofill a repensar les reunions de famílies d'inici de curs ha agafat una dinàmica similar: En parlem, hi reflexionem, i prenem decisions ara, quan el curs s'acaba per tenir el temps i la distancia necessaris, i que no ens atrapin les dates de setembre/octubre amb aquella vella i coneguda sensació de "ja tornem a estar igual que cada any!... No hi ha temps per canviar res!" que només porta al derrotisme i a l'estrès professional.

Encara que els mitjans de comunicació i les xarxes tenen cicles en els quals posen a punt d'ebullició certs temes, la qualitat d'una escola es podria mesurar per la seva capacitat de pensar en fred (amb tems i distancia) perquè aquesta forma de fer-ho allibera energies que després es poden enfocar a la posada en marxa de les decisions preses.


Aquests dies d'estiu que l'escola té més temps per pensar, que es poden prendre decisions en fred, fem-ho! I al setembre amb energies renovades i els canvis decidits, anirem millor de temps i començarem el curs amb sensacions positives!

dimarts, 13 de juny de 2017

5 criteris per enfocar el fi de curs amb els fills (i encarar les vacances)

Recupero aquest article que vaig publicar fa un any en aquest altre Blog:
Per als pares i mares, el final de curs és un moment de canvi en la logística familiar, al qual cal sumar que els nostres fills estan cansats, més esverats amb els actes i celebracions, i que la perspectiva de les vacances ens té a tots en una mena de “compte enrere” que ens pot fer viure poc el present.

Alguns criteris per gestionar millor els dies de final de curs (Que no són quatre dies! Sovint s’allarga des de l’inici de la “jornada intensiva” a l’escola, fins a l’inici de les vacances familiars):



1. Ajudar a consolidar aprenentatges
Acompanyar els fills a prendre consciència del que han après durant el curs.
El final de curs és un moment molt interessant des del punt de vista de la consolidació dels aprenentatges que s’han fet durant el curs. Consolidar aprenentatges vol dir prendre consciència del que s’ha après, del que ara se sap i que a l’inici de curs no se sabia; de les habilitats o procediments que hom no dominava i ara es poden fer amb seguretat; de les sensibilitats desvetllades, de les experiències assimilades.
Fer aquest procés de “tancament” amb seguretat, acompanyat de persones significatives (els pares) facilita que els aprenentatges guanyin significat i que, per tant, siguin més sòlids, quedin més ben ancorats.

2. Mirar més enllà de les notes
En llegir el Butlletí de notes, fer memòria junts de l’esforç invertit, les ajudes rebudes, la recompensa a les renúncies…
No ens podem limitar a llegir el Butlletí de notes o l’informe final de curs, amb els fills, com si fóssim una inspecció sancionadora. Podem aprofitar el reton dels llibres a casa, el tancament d’àlbums, llibretes i carpetes replenes de treballs acabats, per mirar, recordar, per parlar amb els nostres fills i fer memòria: quantes coses s’aprenen en un curs escolar! I valorar-ho amb ells: valorar l’esforç invertit, les renúncies (més o menys grans) que s’han hagut de fer en el procés, les qualitats i habilitats que cadascú té i que faciliten el fet d’aprendre, les ajudes rebudes (ara agraïdes), els moments de satisfacció i de desorientació i feblesa… Però sobretot, allò que s’ha après, que ja forma part d’ells mateixos. Que, per dir-ho gràficament, s’ho emporten “posat”.

3. El millor premi és valorar el seu treball
Més que comprar-los un regal, confirmem-los amb la nostra estima que estem satisfets d’ells i que ells poden estar-ne per allò aconseguit
No fem servir les qualificacions per calibrar la “mida” del premi que atorgarem al nen o la nena. Els obsequis són recompenses externes, i la millor recompensa que hom pot tenir ve de dins: és la satisfacció que produeix l’esforç invertit en la fita assolida. El millor premi extern és la consideració i l’elogi fonamentat de les persones que ens estimen o aprecien. Per tant, com a mares i pares sapiguem felicitar-los pel que han aconseguit, per la feina feta. I mostrem-los la nostra estima amb tot allò que podem fer per ells sense haver de comprar res.

4. Ajudem-los a revisar el curs, sense comparacions
Tenint en compte el seu punt de partida, virtuts, handicaps… I sense comparar, ni amb companys, ni amb germans
Els pares i mares són les persones més adequades per ajudar els nois i noies a fer aquesta revisió de fi de curs. Per dirigir la seva mirada sobre ells mateixos i el recorregut fet. Cadascú tenint en compte el seu punt de partida, cadascú amb les seves virtuts i handicaps, cadascú amb els seus esforços i habilitats. I, per descomptat, evitant les comparacions ni entre companys de classe ni entre germans.

5. Aprofitar per parlar els darrers dies
Els estudiants més grans quan tanquen carpetes no volen parlar-ne més fins al curs vinent; parlem-ne, doncs, els dies previs al fi de curs
Els nens i nenes més petits estan contents de mostrar les feines fetes a la seva mestra, als seus pares. Quan són més grans, fa la impressió que no volen ni sentir a parlar de la feina, de l’escola quan el curs ja s’ha acabat (com si fos allò de “curs acabat, curs oblidat”). Parlem-ne doncs, durant el juny, mentre tots es va cloent, dels cicles vitals que es van passant, de l’alternança de temps de treball i temps de descans, de les diferents maneres que hom té d’organitzar-se el lleure. Parlem amb els nostres fills del final de curs, no només deixem que passi!

dilluns, 5 de juny de 2017

En Carles Capdevila al cor

Vaig conèixer en Carles Capdevila a partir del "Eduqueu les Criatures" de Catalunya Radio. 

L'any 2009 el vaig convidar a fer la conferència inicial de la Jornada per Animadors FEAC, i aquí va començar una relació professional que va tenir, per sort per a mi altres ocasions de contacte.

Quin home més savi!
Com va créixer humanament en tots els sentits i com ens va fer créixer a tots nosaltres! 

Aquest és el meu petit homenatge!
Gràcies Carles, et porto al cor!

He recuperat els apunts que vaig prendre en aquella jornada. Aquí els teniu:

Apunts al vol de la conferència d'en Carles Capdevila a la Jornada per Animadors FEAC
Família/Escola, Acció Compartida
del 7 de març de 2009

• Ser amateur, ser un aficionat en el món de l'educació és fantàstic, perquè vol dir posar-hi il·lusió. La gent diu "tens humor" de dedicar-te a aquest tema... Tenir "humor", en català, vol dir tenir valor! Doncs això: tenim humor i valors per a educar! Què més volem?
Per a educar cal optimisme i confiança
• Vivim en una societat de "papanates", força idiotitzada. Tothom va estressat. Impera l'egoisme i manca criteri per valorar la mateixa vida.
• En conseqüència, el relat sobre la paternitat és catastrofista. Sembla que essent pare o mare no es pot gaudir de res.
• Ens qüestionem permanentment pel que ja no té remei. Lamentem el que no tenim enlloc de gaudir del que tenim.
• De fet, el que més tranquil·litza és saber i tenir clar el que has de fer... doncs tots podem voler que aquesta sigui un bon moment, el moment de ser pare/ mare/ educador!
 En lloc de preocupar-se dels infants, nens i joves... perquè no ens n'ocupem? (M. Jesús Comelles)
• Hauríem de tendir a abandonar la psicologització de l'educació. Als nens, en moltes ocasions no els cal anar al psicòleg! Als pares sí: per agafar confiança en la seva capacitat d'educar.
• Els pares han d'exercir educativament. Si pensem una cosa cal dir-la a els nostres fills. Encara que no ens facin cas. Encara que els deixem intranquils. Però l'hem de dir, que sàpiguen què en pensem de cada tema.
• Educar és una responsabilitat. Una responsabilitat dels pares i una responsabilitat social: Criar persones que intentin canviar el món per fer-lo millor. Això topa amb el desig que els nostres fills siguin sempre feliços, si entenem que feliços vol dir no contrariats. Si entenem que feliços vol dir conscients, responsables, espavilats... sí!
• Cada nen, cada fill, cada alumne és diferent. Cada criatura requereix un tractament individualitzat. Aquesta relativitat té de bo la teva capacitat de replantejar-te els teus principis, de qüestionar-te el que fas... perquè la perfecció no existeix.
• Ser pare vol dir estimar incondicionalment i fer de corcó (educar, que és el que hem de fer els pares)
• Educar amb els 5 sentits (el més "important" el sentit del deure)
• El sentit comú: Pares amb fills petits: estimular-los. Pares amb fills grans: frenar-los.
• La gran tasca que requereixen els fills entre els 2 i els 14 anys, és la d'educar-los!!! És a la que menys literatura hi ha dedicada.
• De la tradició en podem aprendre el Rol de pares que els nostres tenien ben interioritzat.
• Sentit del ridícul: Assumir que els nostres fills "no són els bons de la pel·lícula". Ajudar els nostres fills educant-los "compensadament" No per fer-ne especialistes o expertes exitosos en una disciplina!
• Sentit del deure: La gent diu que essent pare/mare, no vol canviar! I toca canviar i molt! Quina arrogància el qui diu que no canviarà mai!
• Per ser pares cal ser no ser fràgils emocionalment. Cal ser conservador, en el sentit de mantenir els criteris. ("Efectivament, jo et controlo" E. Bach). Cal tenir criteris morals, valors i mantenir-los, no cedir a la pressió o males cares dels fills adolescents.
• Sentit de l'humor. Si t'ho prens tot massa seriosament, et paralitzes!

dijous, 25 de maig de 2017

SILENCI, aquí eduquem!


Hengki Koentjor

Recordeu aquells cartells que hi havia, fa anys, als hospitals on apareixia una infermera que posant-se un dit sobre els llavis, ens feia guardar silenci als passadissos?

Heu vist la versió més icònica que ara hi ha als espais sanitaris, al costat de la que hi ha un mòbil taxat, que també apareix en altres espais públics com biblioteques, temples religiosos, sales d'espera?

Al meu barri, atestat de bars i locals d'oci que tanquen tard, a molts balcons hi ha llençols on hi diu "Prou soroll, Volem dormir!"

Doncs jo reclamo SILENCI a les escoles, i dic PROU AL SOROLL, perquè VOLEM EDUCAR.

SILENCI perquè no dir tot el que ens passa pel cap, o tot el que les emocions ens fan pujar de les vísceres a la boca.

SILENCI per tenir consciència de com "sonem" ens moure'ns i relacionar-nos els uns amb els altres dins l'escola, i puguem valorar-ho, gaudir-ho o modificar-ho (si cal).

SILENCI per no anar tan atabalats, i poder-nos escoltar entre nosaltres: els mestres als pares, els pares als fills, els fills als companys...

SILENCI per poder pensar què direm, i si és oportú dir-ho... i com ho direm... O per decidir si és millor callar. Tant si som docents, com monitors, com alumnes, com pares, com serveis...

SILENCI per llegir, per reflexionar, per connectar amb el més ençà i el més enllà.

SILENCI per no identificar l'altre amb el que diu


Prou soroll, volem educar!