Veient l’actual campanya d’Intermón Oxfam que ens informa de què només 62 persones posseeixen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundialjo em pregunto: Com és que això no ens subleva? Com pot ser que sigui noticia un dia, i res més. Perquè la indignació no ens mou a la revolta? No pot ser només el sentiment de feblesa enfront de aquests “poderosos” que ens fa sentir incapaços de remoure el que calgui… hi deu haver quelcom més. Aleshores m’he recordat que fa uns anys una Ong va encapçalar la seva campanya amb un lema que més o menys deia “Ja sabem que és el que perpetua la pobresa (o la fam ) al món: la indiferència”. D’una manera més encerta de la que jo he escrit, donava a entendre que el que manté al món en epidèmia creixent de mortaldat no és la fam, la sequera, les guerres… és la indiferència dels qui sabent-ho, no fem res, o només ho lamentem!

La indiferència, així tal qual, ningú se l’acaba de fer seva. Poques persones (en els entorns que jo conec) poden afirmar que són indiferents al dolor i al patiment dels altres. Ens dolen realitats que poden veure en alguns noticiaris de la tele, en algunes campanyes de Nadal; ens impacten les imatges de reportatges televisius o de la premsa gràfica; fins ens indignem amb “aquells qui podrien fer-hi alguna cosa i no ho fan”! Tanmateix pocs, molt pocs, passen del sentiment a l’acció, o del raonament a l’acció. Algunes de les accions de les quals som capaços, són puntuals i tenen més a veure amb tranquil·litzar les nostres consciències que amb la voluntat sostinguda i compromesa en favor dels altres.

Quan aquests dies ha ressorgit el tema de les poquíssimes persones que en tot el planeta acumulen tanta riquesa com la meitat de la població mundial…I la gent diem: Com poden ser tan pocavergonyes? Com no és que no es pot evitar l’evasió d’impostos a paradisos fiscals? Si jo deixo de pagar una multa de trànsit, em persegueixen i a aquests no els passa res!! Sempre ens toca anar pagant als pringats, i els rics cada vegada s’ho passen més bé, i ningú els pot dir res… què estem fent? Lamentar-nos? Fer-los el joc? O alguna cosa més? Justificar-nos?

Tinc un bon amic, que ja fa anys, em deia que si quan pago la renda, protesto, si quan tinc un operari a casa li demano si m’ho pot fer sense factura No sóc honesta del tot. Els que tenen molt defrauden molt, i els que no tenim gaire, a vegades mirem de fer la viu-viu amb el que està al nostre abast…

Vet-ho aquí! No som honestos! No ens sublevem, perquè sabem que tenim brutícia sota la catifa, i per això després d’exclamar-nos, tornem a les rutines diàries, i qui dies passa anys empeny…o ja s’hi posarà un altre en aquestes qüestions que jo no vull complicacions!

Parlant amb un grup de mares de Sant Feliu, recordàvem la importància de ser honrats, sincers, lleials, honestos amb els fills, de no enganyar-los, de dir-los sempre la veritat, fins quan la veritat es fa difícil de dir!! I més de complir… Tornant cap a casa em vaig adonar que un món on (a escala domèstica i familiar) les relacions fossin sempre d’aquest tipus i s’anessin transportant a escala social guanyaríem en qualitat humana i seriem més sensibles i reaccionaris a la maldat i perversió dels sistemes econòmics, socials, fiscals que fomenten, permeten o toleren que alguns tot defraudant a gran escala acumulin la riquesa que és imprescindible per a la vida de molts.

Educar ens compromet! I educant ens comprometem!! Som-hi doncs! Podem escollir moltes i diverses formes de compromís: denunciant (un exemple magnífic), actuant (un exemple brutal), donant suport, acollint (un exemple ben a prop) … Però sempre que primer (i de tant en tant) fem net a casa nostra.

Us deixo, que tinc feina… amb la catifa de casa!!!




Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Translate »