En aquestes darreres setmanes he tingut ocasió d’impartir una conferència sobre el tema de les relacions entre docents i famílies dels alumnes i de compartir unes hores de seminari amb alumnes que s’estan formant per a ser mestres d’infantil i primària.

Gairebé sempre començo demanant als alumnes que recordin alguna anècdota de la seva pròpia escolaritat en la qual els seus pares haguessin anat a parlar amb l’escola per una situació injusta o desagradable. La pràctica totalitat són vivències que les entenen, analitzen i justifiquen des de l’angle de les famílies. La paradoxa es produeix quan, cap al final, els mateixos alumnes em verbalitzen situacions complexes de la relació famílies-escola, que els toca viure als mestres de les escoles de pràctiques, on la visió és totalment diferent, fins en aquells casos que són molt i molt semblants als que exposaven a l’inici de la sessió.

La qüestió no és qui té la raó, ni què és just o injust. La qüestió és que entre pares i docents sempre hi ha l’infant (el fill/alumne) que ens necessita que uns i altres ens entenguem amb les mínimes discrepàncies o desencontres possibles.

Pel que jo sé, el tema de les relacions dels mestres amb els altres adults (els companys de l’equip docent i els pares i mares dels alumnes) només es tracta molt tangencialment en una assignatura del pla docent de les facultats de ciències d l’educació, al primer o segon curs del grau, quan els alumnes universitaris encara estan més en el seu rol d’alumnes que en el seu futur rol de docents, i això només permet una aproximació teòrica.

Però quan els alumnes estan a punt d’acabar el grau i han fet les pràctiques, se’ls desvetlla un neguit, propi del canvi de rol que estan a punt de fer, i fruit de la no formació rebuda: Com afrontaran els conflictes amb les famílies dels alumnes? Com es podran fer entendre per aquests pares i mares, que ara han descobert des dels ulls dels mestres en exercici professional com un “col·lectiu a formar” (en el millor dels casos) o com un col·lectiu hostil (en el pitjor)?

Cerc, sincerament, que és urgent incloure aquestes competències claus per a l’exercici de la professió docent en els plans d’estudis dels graus d’educació. I fer-ho de la manera que indicaven C. Monereo i altres col·laboradors en el seu llibre Enseñando a enseñar en la universidad la formación del profesorado basada en incidentes críticos : Fent servir incidents crítics, o situacions amb un fort impacte emocional que desestabilitzen el docent i l’obliguen a repensar la seva manera de procedir. Aquesta manera suposa una via privilegiada per promoure els canvis necessaris que els alumnes universitaris de magisteri han de fer per esdevenir docents d’infantil o primària.

Sempre ens queda la formació permanent, la reflexió compartida dins l’exercici professional. Però no és prou. És necessari incloure la formació d’aquestes competències dins els plans docents de magisteri. La constatació me l’han deixat entreveure els alumnes universitaris que ja tenen una reflexió mínima fets des de l’experiència de ser monitors o caps a esplais o grups d’escoltisme: Allà han tastat la necessitat d’entendre’s amb els pares de les criatures a qui estan educant, i han vist que és un territori que demana control emocional, assertivitat, tècniques i estratègies de diàleg i canvi d’òptica (de considerar-los l’enemic a vèncer a considerar-los els col·laboradors necessaris) i agrair-los la confiança que ens fan.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies