M’ha cridat l’atenció que a la Gran Bretanya es plantegin constituir el “ministeri de la soledat“, alarmats com estan pels milions de persones grans que viuen soles. De fet hi ha qui ho considera la pitjor malaltia del segle XXI: Viurem més anys però estarem més sols! Val la pena que la medicina ens allargui la vida per a viure-la en segons quines condicions? No hi podem fer res socialment, personalment perquè vellesa no sigui sinònim de soledat? És un sentiment únicament de la gent gran sentir-se sol? No ens estan advertint dels riscos de creure’s que els “amics” que tenim a les xarxes socials “comptin” a l’hora de la veritat?

I com sempre, els qui més em fan pensar i reflexionar sobre el que estem fent, són els infants. No puc deixar de pensar en la soledat que experimenten moltes criatures, fins i tot dins de la seva família! Infants que han de desenvolupar capacitats extres per cridar l’atenció perquè han de competir amb els mòbils i altres aparells de comunicació electrònics que els seus pares i les seves mares ja tenien abans de néixer ells, i als quals no volen/poden renunciar.

Els infants, els més menuts de forma vital i tots els menors en més o menys grau, necessiten l’atenció dels seus adults de referència (generalment, els pares) tant com l’aire que respiren! Necessiten que els escoltin i els parlin, per aprendre a comunicar-se; necessiten que s’hi enfadin i riure junts per saber regular-se emocionalment; necessiten que els engresquin i lloïn, però també que els limitin i els facin veure que s’equivoquen per anar forjant-se una personalitat, etc. Necessiten temps de convivència, de no sentir-se sols per esdevenir persones completes.

Només qui se sap complet pot optar per restar sol un temps, uns minuts, unes hores, uns dies, sense por de sentir la soledat com quelcom lesionant, sinó com una oportunitat d’estar amb si mateix!

Mireu com l’encerten de nou els publicistes d’un anunci d’ empresa de telefonia mòbil (una publicitat paradoxalment tremenda!) El temps, que és limitat, si el dediquem desproporcionadament a una cosa, no el dediquem a una altra… i sumant, sumant, tenim infants que se senten sols, que experimenten un dels pitjors castics que els humans ens podem infringir.

Sincerament, la solució és tant a l’abast … Es diu estima de l’autèntica, I no us ho podria dir millor de com ho fa en Vicenç Arnaiz en aquest preciós article que acaba de publicar i que hauríeu de trobar uns minuts per llegir-lo sencer, i uns quants dies per anar-lo paint, i força anys per posar-lo en pràctica.

Estic buscant una expressió que vingui a dir “Et desitjo molt temps d’estada amb els qui estimes” per canviar-la pel clàssic “adéu” o el més actual “salut”… Mentrestant: no permeteu que els infants se sentin sols, sigueu amb ells! Per ells, per nosaltres, per ara i per demà.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies