Ahir vaig anar a veure “Conillet”. Feia temps que volia veure aquesta obra crítica i catàrtica d’una dona sola, parlant de la seva maternitat combinada amb totes les altres exigències que avui el món sembla fer a una dona que és mare/treballadora/parella/…
La mare de “Conillet” afirma que parir i alletar són experiències “que sumen”, però que criar, criar els fills… és tota una altra cosa: que, de fet “resta”. La reflexió és dura. L’actriu (genial la Clara Segura!) connecta amb el públic (sospito que sobretot el femení) i no deixa indiferent a ningú, a jutjar per les converses en sortir. Aquí una crítica
Em va fer recordar una anècdota que vaig veure/viure fa un parell d’anys. Dinant en un restaurant, teníem a la taula del costat una pella jove amb un nen d’uns 3 anys. El nen seia en una cadira normal (no hi havia trones en aquell restaurant, d’un cert luxe i poc acostumat a clients menuts) davant d’una amanida, que ell havia tirat, i tractava de punxar amb la forquilla les olives que tenia al plat. La mare, adonant-se que no podria, el va autoritzar a agafar-les amb els dits i la criatura va seguir menjant.  Amb el segon plat, els pares van intervenir deixant-li a l’abast bocins tallats d’un enorme tros de carn, al seu plat.
Jo, que no podia apartar la vista d’aquell menut i dels  seus pares, ja havia comentat amb el meu marit “lo macos que semblen aquesta  parella” i “lo bé que estan educant aquest nano, fent-lo gran, però ajudant-lo en allò que li cal” i “com no cal ajustar-ho tot a mida dels menuts, si hi ha uns pares que es responsabilitzen de fer costat al seu fill”.
La meva sorpresa va ser majúscula, quan la criatura a l’hora de les postres va aixecar-se del seu lloc, va seure a la falda de la mare, li va arremangar el jersei, i es va posar a mamar tan tranquil·lament.
Totes les meves elucubracions sobre l’estil educatiu d’aquella parella van caure per terra. Em semblava completament contradictori el tracte de “nen gran” que havia observat fins al segon plat, amb el model “criatura lactant” de les postres.
Tan contradictori com fer estimulació primerenca i alletar el fill a demanda, tant com seguir el mètode Estivill per posar-lo a dormir i després practicar el llit compartit tots els membres de la família, tant com posar gomets per bona conducta a l’hora de sopar per aconseguir un premi  al final i  deixar triar la criatura que s’emporta per esmorzar. Per sort, penso, els infants no entenen de contradiccions educatives, sempre que els pares i les mares se’ls estimin, i el clima de criança sigui positiu.
I també vaig pensar en la mare, tant lliberal com semblava, i la proximitat i assiduïtat de tracte que devia tenir amb el seu fill per poder-lo seguir alletant tan gran! I en el ritme de vida que havia de portar si volia mantenir la lactància d’un fill durant mesos o anys i amés de treballar, i mantenir relacions sanes amb la parella…
Pel que em diuen alguns psicòlegs de parella, aquestes “noves tiranies” que lliguen a algunes dones (Ara sembla que si et poses l’epidural, no dónes lactància materna, vas a treballar als 4 mesos d’haver parit, vacunes als nens i no dorms amb ells fins als 5 anys ets una mala mare!!) poden costar molt car.

 

Una obra com “Conillet” és una invitació a la reflexió, una crida d’atenció, un crit d’auxili. Perquè  les “modes de criança” són molt potents, i la capacitat de les dones (i dels homes!) per reflexionar i triar cada vegada és més feble! Així tenim tanta gent que cria i educa els seus fills al dictat de tendències, sense aturar-se a pensar com vol fer-ho realment, quan aquest és un espai de llibertat personal (o de parella) ineludible i preciós!
Si voleu llegir alguna cosa més que he escrit sobre el tema aquí.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Translate »