Primers comentaris  de l’Edubaròmtre de famílies

Benvingudes siguin les aproximacions al que els ciutadans pensen i valoraren dels serveis educatius del seu país. Agraïment a la Fundació Jaume Bofill per l’esforç esmerçat en recollir i analitzar les dades obtingudes, i per posar-les a l’abast de famílies, docents, responsables del sistema i públic en general.

I prudència. Prudència per no confondre l’anàlisi amb la realitat. Perquè la lectura i la interpretació de les enquestes d’opinió no es confonguin amb les persones i les vides reals. I encara diria més: Precaució per no entropessar i caure en el que destaquen alguns mitjans que van assistir a la presentació de l’informe i confondre-ho amb el contingut real de l’informe.

Estem parlant de l’informe La confiança de les famílies en el sistema educatiu resultat de l’edubaròmetre : una invitació a les famílies que tenen fills escolaritzats a Catalunya a respondre sobre la valoració que els mereix l’escola.

De la lectura pausada se’n poden extreure moltes informacions i fer-ne molts comentaris. Aquí deixo el meu primer.

L’enquesta (telemàtica), evidentment és personal (i reclama ser contestada fixant-se en només un dels possibles fills de l’adult que respon) i per tant prové de l’experiència del pare/mare en un o dos centres educatius (un de primària i un de secundària,en alguns casos). Però el títol de l’anàlisi presentat sembla que les famílies fan una valoració del sistema educatiu. No ens enganyem, no és el que cada família ha valorat, és la lectura del conjunt de respostes, volent-les extrapolar. Cada família coneix, des d’una vivència molt personal, un o dos centres educatius. L’analista, fent una lectura agrupada de valoracions, n’extrapola una valoració del sistema educatiu.

Cal tenir això present, sobretot, a l’interpretar resultats, que correlacionen dades dels alumnes a qui no els van del tot bé els resultats escolars i les valoracions que les famílies fan de la tasca escolar.

Sembla que la majoria de famílies demanen que l’escola motivi per a l’aprenentatge i eduqui la creativitat i l’esperit crític, però que les famílies dels alumnes a qui no els va gaire bé o malament l’escola (sempre des de la visió dels pares) valoren pitjor l’educació del centre. Especialment l’orientació i l’acompanyament i el com ensenyen al seu fill: les activitats, la motivació, etc.

Pot semblar lògic: a qui no li va bé en el ball, en parla malament. Però és que es tracta de l’educació dels nostres ciutadans més joves en les etapes obligatòries. I estem parlant d’un país on l’educació té i vol ser garant d’una qualitat.

En qualsevol altre àmbit de serveis o de comerç, la qualitat ve donada per la prevalença del valor atorgat al servei o al producte en circumstàncies dures o complexes: Així un hospital és millor com més bones respostes poden donar a les malalties més greus o estranyes; i un mòbil quan més pot bé pot suportar cops, caigudes i remullades.

Doncs resultaria, segons aquest informe, que els usuaris que aproven i estan més contents del servei educatiu de Catalunya són els que reben un servei estàndard, que no demana cap extra per adaptació o d’atenció, els pares dels fills que “van bé a l’escola”. En canvi, les famílies dels alumnes a qui pitjor els va acadèmicament, són els que pitjor valoren l’escola, i menys perspectives tenen que pugui millorar.

Les famílies els fills de les quals van malament en els estudis tenen una mirada més crítica sobre l’escola. Les necessitats dels seus fills no es veuen ben cobertes per les escoles i valoren especialment malament l’atenció personalitzada, l’orientació i l’acompanyament. Són poc optimistes respecte del futur i creuen majoritàriament que seguirà igual.

El que acaba d’enfonsar aquestes valoracions és que van acompanyades d’una manca de perspectiva de millora. Vindria a ser com si la millor valoració del sistema sanitari la fessin els malalts de grip i operats de cataractes, i la pitjor, els qui han patit un càncer o s’ha hagut d’operar del cor, i que aquests darrers no tinguessin ni l’esperança que alguna cosa significativa millorés.

Per a mi, aquest és un senyal que cal enfocar donant-li una perspectiva més fonda i evitant alguns “llocs comuns”: Les famílies encara fien a l’escola una bona part de la inversió de futur dels seus fills. Aquelles famílies a qui la societat, la vida o les circumstàncies les ha deixat més mal parades per afrontar les responsabilitats educatives, haurien de trobar en l’escola (i al sistema educatiu, i a la xarxa de serveis socials, de salut i educatius) recursos que els permetessin veure-la com un lloc d’esperança. Perquè sabem que aquestes famílies són les que a vegades tenen fills amb més problemes a l’escola.

“La fortalesa d’una cadena es mesura per la baula més feble” L’excel·lència del sistema educatiu es pot valorar, en part, per les respostes de les famílies a qui els va menys bé a l’escola (als alumnes i als seus pares, que sovint se senten qualificats a través de les valoracions acadèmiques dels fills.)

Que l’escola sigui lloc d’esperança ha de ser un fet constatable per a tots els infants, nens i joves; i que sigui percebuda com a tal, més enllà del cristall de la dissort que algunes famílies pateixen, ha de ser una tendència creixent.

 

 

 

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies