Des del primer moment que aquesta maleïda pandèmia va arribar a casa nostra que hom s’entesta a comparar el sistema sanitari amb el sistema educatiu, la tasca de les metgesses i infermeres amb la de mestres i professores. I em sap greu! Perquè no té gaire sentit fer-ho, i perquè en fer-ho només hi sortim perdent tots. Hi perdem perquè es fan rànquings de qui ha patit o pateix més, o de qui s’ha lliurat més generosament a la tasca, o de qui s’ha exposat més…o coses similars que no fan res més que crispar uns i altres. Comparar no acostuma a donar cap bon resultat. Una altra cosa és que els uns ens mirem als altres per veure què en podem aprendre!

Per mi, la reacció del sistema sanitari a l’epidèmia va ser com la reacció d’una família davant l’anunci de la mort imminent d’un familiar, per un accident, o per una malaltia incurable de poc recorregut: En aquests casos s’acostuma a fer confiança en l’especialista o institució mèdica que ha emès el diagnòstic i el xoc inicial es converteix en mobilització activa ràpidament. Tothom es posa en acció per donar el màxim servei en el poc temps que queda de vida a la persona estimada: es busquen contactes, s’organitzen torns, es localitzen coses i accions essencials, es fa pinya, s’oblida allò que no és imprescindible (i les persones que no han reaccionat a temps) i s’encara la situació de màxima despesa d’energia vital en un temps mínim. Fer el cor fort, en diem. I ja se sap, el cor fort s’aguanta un temps breu, sinó … els qui emmalalteixen són la família.

La situació del sistema educatiu és com la de la família a qui s’anuncia una llarga malaltia d’un familiar pròxim. D’entrada hom s’acostuma a bolcar a la recerca de la màxima informació sobre la malaltia a fonts fiables i no fiables. Seguidament s’emeten tota mena d’opinions i es busquen valoracions de la situació del malalt en altres entorns (medicines alternatives, altres especialistes, etc.) de manera que en lloc d’anar aclarint el tema, sovint, el que s’aconsegueix és una dispersió i angoixa encara més gran. En aquestes situacions, el temps, juga en contra: el saber que la malaltia, el tractament,  o les pèrdues poden durar anys, i la sensació que “de moment ens en sortim, encara” fa que l’energia es dispersi. Alguns membres de la família es posen a disposició d’intenció, però no gaires estan disposats a dedicar-hi temps de facto (o si, però fent recerques vés a saber on, o aportant solucions molt parcials, o poc fiables…)

Les malalties de llarg recorregut, com un càncer, no tenen data de finalització. Ningú pot dir a priori quantes sessions de químio caldran, ni tan sols assegurar l’èxit total del tractament. Cal agafar energia cada dia, per afrontar les noticies canviants i prendre decisions sobre la marxa, i aprendre a conviure amb la malaltia, sense fer-ne el centre de l’existència de tota la família. Viure esperançats, però no negar la realitat dolorosa, de patiment i incertesa. S’acostuma a aconsellar que els familiars que tenen cura més directa del malalt tinguin suport familiar o professional per anar portant la situació el millor possible.

Al nostre sistema educatiu hi ha persones (professionals i especialistes) que porten ja molts mesos treballant en aquesta malaltia de llarga durada que és la pandèmia de Covid-19, i que reclamen més que un altre diagnòstic, mitjans, recursos i suports suficients (tots els necessaris!!) per guarir el malalt (que per mi el sistema no està tocat de mort), per protegir-se ells (anímicament i sanitàriament) i marge de maniobra per fer, i haver de sentir-se fiscalitzats i criticats constantment per tothom que es creu que una opinió val el mateix que l’experiència d’anys o el coneixement científic. Necessitem medis, suport i reconeixement. Gràcies!

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Translate »