Reflexions sobre les relacions ampa-escola a parir d’una annècdota real. (Amb les meves disculpes als aprensius)

Matí, cap a dos quarts de nou. Ambulatori, sala dels qui es van a fer anàlisis de sang. Una mare jove amb una criatura d’uns 3 anys esperen el pare. A ell li han fet una extracció i triga a sortir. Quan ho fa, està blanc i marejat. Va fins al primer lloc que troba i s’estira entre 3 o 4 cadires. És molt alt. La seva companya i la criatura s’hi acosten preguntant i atabalant-lo. L’home respon com pot, que està marejat, que ja li passarà en uns minuts. La criatura se’l mira amb cara espantada i reacciona, al cap de poc, dient-li que no pot seure d’aquella manera, el to és d’esbroncada. La mare treu una pasta de la bossa i li diu al pobre home que mengi, que es recuperarà més de pressa. Ella insisteix i l’home s’incorpora i mira de fer un mos, però quan encara no se l’ha empassat necessita tornar a ajeure’s. Ara ja té la criatura asseguda al seu costat i ell li reposa el cap a la falda. La criatura s’enfada, vol la pasta i no vol que el pare la toqui. La mare posa trossets menuts d’ensaïmada a la boca de l’home i convida la criatura a fer-ho, mentre diu que el pare és com un ocellet que cal alimentar. La criatura s’enfada encara més. La situació fa que molts miren l’escena. Aquí l’home (amb més color a la cara) s’asseu, agafa les seves coses, la pasta i es posa dempeus mentre diu: Marxem! La companya el segueix dient que ja portarà ella la criatura a escola, i la criatura els segueix, neguitosa i plorant.

Els perdo de vista, però encara els sento durant uns segons. A la sala s’ha fet un silenci especial, per contrast. Em criden, em toca ja. Em fa una certa angúnia marejar-me. Però recordo que vaig sola, i que si em passa alguna cosa, algú em pot preguntar si necessito quelcom, i ajudar-me.

Aquests dies estic anant a entrevistar-me amb juntes d’ampa i equips directius d’algunes escoles. L’ampa passa una època difícil: són quatre gats a la junta, els altres pares i mares sembla que no responen a les crides. Les mares (són mares, la majoria) de la junta no poden fer més del que fan. La direcció de l’escola diu que ha tingut èxit quan ha convocat pares per a alguns projectes. Les mares de la junta encara reuneixen prou energia per formular (amb un cert to de “rebaixa”) que potser podrien fer una nova crida a tots els pares i mares de l’escola perquè s’apuntin a col·laborar una mica amb l’ampa. L’equip directiu vol ajudar la junta, i li proposa petites accions, perquè si són pocs no s’atabalin més encara. De fet, els pares delegats de classe han coordinat algunes accions a demanda que l’equip docent, que està impulsant canvis metodològics importants i necessiten altres adults col·laborant a les aules. Les mares de la junta parlen de rescatar les finalitats de l’ampa (formulades en uns estatuts que elles ja han vist iguals des de fa anys). Aleshores intervinc per proposar el replantejar-nos quin sentit té conservar una ampa amb unes funcions clàssiques, amb els canvis que ara estan fent les escoles. I si no ens convé modificar la fórmula d’adreçar-nos a les famílies per formar part activa de l’ampa.

Quan surto de la reunió, en passar per la nova biblioteca, m’expliquen que funciona de meravella, perquè estan en un programa molt bonic, i perquè hi ha una colla de mares (i algun pare) implicats com a voluntaris. Em pregunto si deuen ser socis de l’ampa, i  si els van preguntar si volien ajudar per atendre una necessitat concreta, no oferint un espai indefinit de col·laboració, amb una quota.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies