Hiper és un sufix que significa: massa, en excés, preeminència… Hipo és el seu sufix contrari i vol dir inferioritat, subordinació, menys de l’esperat.

Encara que pot semblar paradoxal, no costa gaire de veure que si els pares d’una criatura es passen en les seves funcions parentals, en lloc d’enfortir el caràcter i recolzar les experiències del fill, el deixen afeblit, amb menys capacitats del que serien d’esperar. Per exemple: si tement que no es prepararà “prou bé” la bossa amb el que cal per anar fer esport, li preparen ells, no permeten que la criatura desenvolupi la memòria o els trucs que li seran útils per recordar-ho tot i no deixar-se res. O si, volent protegir-lo de sentiments dolorosos, li oculten experiències dures de la relació i la vida de les persones, el deixen molt mal preparat per afrontar que un amic li faci una mala passada o algú el faci patir.

Com més Hiper són els pares (i les mares!!) més hipo són els fills.

Això és el que l’Eva Millet, l’autora d”Hiperniños: ¿hijos perfectos o hiponiños?’ aprofundeix en el seu darrer llibre. És a dir, explora les conseqüències de la hiperpaternitat i com són els nens i els adolescents d’avui. En podeu llegir una entrevista aquí

Estic força d’acord amb el que exposa l’Eva Millet. Tanmateix fa temps que penso que no ens podem quedar aquí, que l’educació vol dir molt més. Que el noble objectiu d’ajudar a créixer un fill o un alumne i desenvolupar-se en totes les seves dimensions vol dir molt més.

Amb la Carme Thió vam aprendre que l’autonomia d’una criatura o d’un jove creix quan els adults de referència confien en ell, i estimulen que creixi la seva responsabilitat, retirant-se ells, els seus controls, proteccions i falsos afectes.

No és tan estrany que els mestres i professors tinguin ben clar que si es vol aconseguir alguna cosa d’un alumne, l’has de dotar d’eines, acompanyar-lo i instruir-lo, però finalment donar-li terreny perquè sigui ell qui es vagi fent competent.

Ahir, llegint aquesta Contra de LV vaig reforçar una idea que l’entrevistat, el doctor en biologia xilè Juan Echegaray destacava: És donant que creixem, és entenent que ens fem més savis. El rol de persona completa va associat a reaccionar menys, elevar les nostres percepcions i, per tant comprendre millor.

Aquí hi veig un missatge per a l’escola. Si com a institució o com a docents ens passem en les nostres funcions (som hiperdocents: aquells qui fan de mestres, de psicòlegs, de cuidadors, dietistes, infermers, monitors, etc.) estarem deixant els alumnes en posició de rebre, sempre rebre! Perquè partim d’una concepció errònia de l’aprenent: creiem que és aquell a qui hem d’ajudar i a qui hem de donar de tot. I una concepció híperpotent del professor que va associada a qui sap motivar, seguir i acompanyar els alumnes en totes les circumstàncies, estant sempre atents i reaccionant a les seves demandes.

L’educació a l’escola (i en família també, evidentment) ha de situar l’alumne en situació d’elevar les seves percepcions més enllà de si mateix, i de preveure, més que no pas reaccionar a les circumstàncies que li suposen un repte, i per tant un aprenentatge. A això ens referim quan diem alumnes competents.

Acabo amb una cita textual de l’entrevista a Juan Echagaray que es podria posar en algun lloc ben visible dels centres de secundària, batxillerat, facultats…:

“Es tracta de què tu comprenguis, no de voler ser entès.”

 

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies