Fa gairebé 30 anys que vaig conèixer el que ha estat un mestre de vida per a mi: en Joaquin Garcia de Dios. D’ell és original aquest text, que he treballat en infinitat de curos i formacions. Amb els anys li vaig demanar permís per “apropiar-me’l” i vaig gosar modificar-lo una mica.

L’he fet servir tantes vegades que me’l se de memòria. Com que el considero una joia, l’ofereixo aquí perquè no se dir res més en aquesta temps convulsos que estem vivint:

El diàleg, tot i que en els temps en que ens trobem pot resultar difícil en molts àmbits, és quelcom més que un descobriment feliç. El cert és que dialogar és quelcom que es pot anar aprenent i perfeccionant al llarg de la vida. I aquesta és la gran sort!  A continuació trobareu alguns elements que poden facilitar-ne l’aprenentatge i perfeccionament:

  1. Un pressupòsit ja d’entrada: EL PLURALISME. Si no acceptem i respectem les persones, en tots els terrenys on ens trobem per dialogar, ja no cal ni començar. El pluralisme no vol dir cedir en raons, sinó respectar les persones. Acceptar que l’altre pensa el que pensa i sent el que sent. I això és així.
  2. No cal ni començar a dialogar si les persones que han de participar en el diàleg no són militants de l’ordre de la NO VIOLÈNCIA. O si, al menys, en aquells diàlegs en els quals nosaltres participem, la nostra postura de base sigui la pràctica de la no-violència. Això, al principi, pot demanar un exercici d’autorregulació constant i, finalment, pot esdevenir una actitud vital.
  3. La confiança en la paraula, com a instrument imprescindible no resta ni una mica de la consideració de necessària que té L’OÏDA. Jo parlo per que tu m’escoltis. Tu parles perquè t’escolti jo. Escoltar. Fer atenció respectuosament, fins a comprendre la persona qui ens parla, i comprendre que ella val més que les seves formulacions. Escoltar la persona que ens parla, no tant el missatge que ens diu, DIGNIFICA LA PERSONA.
  4. Tanmateix la PARAULA, el gest, tot el nostre cos comuniquen molt de nosaltres mateixos. Per això, tant important com escoltar és saber parlar. Saber què volem dir i per què ho volem comunicar. Per tant, abans de començar a parlar, és fonamental conèixer el context i els receptors del nostre missatge. Tenir l’oportunitat de parlar, trobar el moment adequat, i fer-ho de manera encertada, és tant o més important que el mateix comunicat.Si bé és cert que tots som aptes per trobar la VERITAT, o les veritats; alhora tots estem, també, subjectes a la llei de l’ERROR. Aquesta actitud realista i modesta, que admet la possibilitat d’estar equivocats, ens serveix de garantia de la nostra veracitat, i ens posa els uns a l’abast dels altres. La veritat més veritable és que puc estar equivocat. Perquè el que fem és parlar des de les nostres valoracions, no tant des de les nostres raons. I fins i tot, suposant que jo tingués la raó, això no em dóna dret contra les persones.
  5. La SINCERITAT és un valor que està en la base del diàleg. I la sinceritat, que és un procés interior, comença per que cadascú ens puguem dir allò que de veritat portem dins (sentiments, pensaments…), per poder estar en autèntica actitud de diàleg amb l’altre.
  6. La veritat no l’arribarem a assolir mai del tot, però tampoc ens instal·larem en l’escepticisme absolut. La finalitat el diàleg és trobar, ENTRE TOTS, i gràcies a estar en diàleg, una mica més de veritat. Complementant-nos. Ni més, ni menys. Per això la recerca de més veritat entre tots els qui dialoguem és més important que el temps.
  7. Trobar el TEMPS i la serenitat necessaris per dialogar. Asserenar-se. No respondre “en calent”, saber situar en diàleg en el terreny del possible, implica dedicar-li temps. Amb calma, sense presses, donant-nos i prenent-nos el temps necessari. Tanmateix el temps és una mesura d’allò a què donem valor.Per dialogar cal SABER escoltar, VOLER escoltar i PODER escoltar. D’escoltar també se n’aprèn; i el millor aprenentatge es dóna quan hom se sent escoltat (sens dubte!). Tanmateix l’escolta és un acte que demana voluntat i atenció mantinguda, i que no es pot dur a terme si no hi ha unes mínimes condicions necessàries. Per això, pren-te temps per escoltar, temps per pensar, temps, per argumentar,… No buscant i construint dintre teu la resposta que donaràs mentre l’altre va parlant.
  8. El diàleg humà ha de ser humanitzant. Per tant, cal que siguem comprensius amb les nostres pròpies limitacions i que ens donem marges per a l’HUMOR.

 

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies