El verb confiar no té imperatiu en el sentit experiencial. Sí en el pla gramatical però no, en la vida de cada persona. És a dir, ningú et pot obligar a confiar en res ni en ningú. La confiança, una construcció relacional humana bastant intuïtiva, però molt complexa, únicament es pot construir des de la voluntat de fer-ho.

La confiança és un predicat de les relacions humanes, una característica que les humanitza més, perquè les apropa als pactes socials que ens han permès des de fa milers d’anys, viure en grup, en pobles, en cercles laborals, en equips de treball, en societat.

Confiar no és un acte, és un procés. Tot i que pot haver-hi un moment determinat en una relació en què alguna persona verbalitzi el sentiment o el pacte de confiança, la realitat és que els elements relacionals que li han permès convertir-se en conscient, hagin començat molt abans (fins i tot de manera no conscient).

La construcció de la confiança no és paral·lela a la construcció de la relació, li és intrínseca  si els protagonistes de la relació se n’adonen, opten i inverteixen la voluntat i el temps suficient perquè es converteixi en una relació de confiança. Perquè d’entrada, el nostre cervell (com animals que som) és desconfiat per naturalesa: sospita de cada novetat, s’incomoda amb els canvis i recela de desconeguts. Per això, quan volem establir una relació de confiança amb algú, necessitem una voluntat sostinguda en el temps que duri aquesta relació.

No obstant això els beneficis de viure en un marc de relacions de confiança tenen tants beneficis que val la pena la inversió de temps i voluntat que demana. Confiar compensa perquè fa possible conviure amb els altres en societat, perquè fa possible la col·laboració amb altres per assolir objectius que un sol no podria, perquè allibera energia creativa (en haver d’estar a la defensiva constantment), perquè genera benestar i calidesa.

Sentir-te dipositari de la confiança aliena és una de les millors sensacions de les quals es pot gaudir en família, a la feina, a escala social, etc. La confiança d’algú que et considera capaç, t’aprecia o t’estima és un raig d’energia vital que fa créixer la teva autoestima i t’obre a possibilitats que potser ni tu mateix et reconeixies, però que estaven dins del camp d’expectatives de qui ha dipositat en tu la seva confiança.

Arribats a aquest punt, potser em direu que tampoc es pot anar confiant qualsevol cosa a tothom. Totalment d’acord! Hi ha persones meravelloses en què no confiaries per organitzar el sopar de Nadal, però a qui els has confiat l’acompanyament dels nouvinguts a l’empresa perquè el que no tenen de sistemàtics ho tenen d ‘acollidors. Els que tenim fills que es van fent grans, sabem que encara no confiem en ells per posar un mòbil a les seves mans, però si els deixem quedar-se sols a casa. Tots tenim amics o companys en què no confiem per orientar-nos en una excursió per la muntanya, però sí per animar a tot el grup d’excursionistes si el temps ens juga una mala passada.

En definitiva, la confiança és un tresor de les relacions personals que aparentment pot semblar espontani, però que elevat al pla conscient produeix tants i tan bons beneficis que val la pena dedicar-hi  atenció, a l’empresa, entre amics i en la família!

Article publicat inicialment en castellà a

LA CONFIANZA: UN PREDICADO MUY VALIOSO DE LAS RELACIONES HUMANAS

 

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies