El verb confiar no té imperatiu en el sentit experiencial. Sí en el pla gramatical, però no en la vida de cada persona. És a dir, ningú et pot obligar a confiar en res ni en cap altra persona. La confiança, una construcció relacional humana força intuïtiva, però molt complexa, només es pot construir des de la mateixa voluntat de fer-ho.

La confiança és un predicat de les relacions humanes, una característica que les humanitza més, perquè les apropa als pactes socials que ens han permès des de fa milers d’anys, viure en grups, en pobles, en cercles laborals, en equips de treball, en societat.

Confiar no és un acte, és un procés. Encara que hi pot haver un moment determinat en una relació en la qual alguna persona verbalitzi el sentiment o el pacte de confiança, el real és que els elements relacionals que li han permès esdevenir conscient, hagin començat molt abans (fins i tot de forma no conscient).

La construcció de la confiança no és paral·lela a la construcció de la relació, li és intrínseca, si els protagonistes de la relació se n’adonen, hi opten i inverteixen la voluntat i el temps suficients perquè esdevingui una relació de confiança. Perquè d’entrada, el nostre cervell (com a mamífers que som) és desconfiat de mena: sospita de cada novetat, s’incomoda amb els canvis i recela de desconeguts. Per això, quan volem establir una relació de confiança amb algú, ens cal una voluntat sostinguda en el temps que duri aquesta relació.

Tanmateix els beneficis de viure en un marc de relacions de confiança té tants beneficis que paga la pena la inversió de temps i voluntat que demana. Confiar compensa perquè fa possible conviure amb els altres en societat, perquè fa possible la col·laboració amb altres per assolir objectius que un tot sol no podria, perquè allibera energia creativa (en haver d’estar ala defensiva constantment), perquè genera benestar i calidesa.

Sentir-te dipositari de la confiança d’altri és una de les millors sensacions de les quals hom pot gaudir en família, a la feina, a escala social, etc. La confiança d’algú que et considera capaç, t’aprecia o t’estima és un doll d’energia vital que fa créixer la teva autoestima i t’obre a possibilitats que potser ni tu mateix et reconeixies, però que estaven dins el camp d’expectatives de qui t’ha fet confiança.

Ara bé, potser em direu que tampoc es pot confiar tot en tothom. Totalment d’acord! Hi ha persones meravelloses en les quals no confies per organitzar el sopar de Nadal, però a qui li has confiat l’acompanyament dels més febles de l’escola o de la feina; fills que es van fent grans a qui encara no confies per tenir un mòbil particular, però si les claus de casa; companys amb qui no confiaries per orientar-se en una excursió però sí per animar tota la colla.

Estic aprofundint en l’estudi del tema de la confiança, entrevistant persones que han fet de la confiança un predicat vital per una circumstància o altra, i estic gaudint molt de prendre consciència de com és d’important la confiança en la meva vida! Espero que aviat us en podré dir més coses! Mentretant, gaudim de viure en relació de confiança amb les persones amb qui hem triat de fer-ho!

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies