diumenge, 14 de maig de 2017

Retrotopia pedagògica


Sopant amb mestres i professors de diverses escoles en un dels actes de finals de curs, no podem evitar parlar de qui està "en això de la innovació". La pregunta va més al concret, i es refereix a si tal o qual escola té "el segell" de tal o qual institució. La conversa s'obre i es tanca, compartint mirades caps als anys noranta (els qui ja tenim una edat), i tornant cap al present passant per diverses lleis educatives; explicant el trànsit dels conceptes –procediments- actituds a les competències; compartint experiències de selectivitats diferents, al llarg dels anys dels qui estem parlant; unint-records que compartim tot i tenir edats tan diverses i sorprenent-nos de com han canviat algunes coses i que poc, algunes altres.

Tots plegats coincidim que el tema d'innovació pedagògica és tan present arreu que si almenys no l'anomenes, estàs fora. També coincidim que avui dia si vols fer escola, si vols educar seriosament, tens molta feina a fer, i moltes tecles per tocar.

Quan torno cap a casa, amb transport públic, un divendres nit, ho ratifico: tenim molta feina al davant!

I no puc evitar, em venen al cap records dels anys en què vaig començar a fer de mestra i volia canviar el món! Si, tal com ho llegiu: Em vaig fer mestra per canviar el món! I vaig tenir la sort de començar a treballar en una d'aquelles escoles fundades els anys seixanta per mestres que havien après de Decroly, Freinet, Montessori,... que se la jugaven fent escola en català; que van trencar amb l'escola del "règimen" i van inventar, crear, i fundar perquè eren unes idealistes, unes utòpiques pedagògiques.

Fa pocs dies he rellegit R. Tagore, induïda per un altre autor, Satish Kumar. He redescobert l'escola Shantiniketan que el poeta indi va fundar, on l'objectiu eren no només els coneixements, sinó la recerca de la saviesa, "que sorgeix quan els infants experimenten la natura" Per això Tagore insistia a fer classe sota els arbres. Ell que creia que "l'amor i l'acció són els únics mitjans pels quals es pot adquirir el coneixement perfecte, ja que el coneixement no és pedanteria sinó saviesa."


Conscient dels perills de la nostàlgia, tal com ens adverteix Z Bauman en la seva obra pòstuma Retrotopia, no desitjo tornar enrere, però si reconèixer la permanència i fiabilitat d'alguns enfocaments pedagògics que situen la persona en referència als altres, a la terra, a l'esperit...

Per això quan veig que es reclama fons, i no formes; reflexió i no metodologies; silenci més que paraules... em sembla intuir que, tot i les inseguretats i el decaïment, en alguns centres educatius es posa l'accent en decidir quines coses cal fer, i per a quins objectius, tant o més que en la possibilitat i capacitat de fer-les. Aleshores m’esperona la feinada que tenim davant! I intueixo, il·lusionada una bona dosi de retrotopia pedagògica.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada