dijous, 18 de maig de 2017

Escola, famílies i llibres per canviar les coses


Ahir vaig assistir a l'acte de presentació del llibre "Escoles, famílies i comunitat" dels professors Jordi Collet i Antoni Tort, que la nova editorial del diari de l'educació els va encarregar. Entre els assistents força coneguts/des dels qui estem treballant sobre el tema i amb els implicats, en contextos ben diversos.

El llibre repeteix el missatge clau d'altres publicacions d'aquests autors: "No es pot intentar educar pertinentment en el segle XXI sense tenir en compte famílies, docents i comunitat i les seves estretes interrelacions." Només fullejant-lo es veu que els autors recullen praxis i iniciatives molt diverses fent una obertura d'angle de visió de tot el que és possible fer per millorar aquestes relacions. Aquesta obertura no només és de focus enfora, sinó que suposa una reflexió interna i profunda en els centres educatius.

Durant la presentació, molt àgilment portada pel periodista Jaume Carbonell, algunes idees expressades pels autors i les dues altres ponents, em van fer pensar:
• Per salvar els desencontres entre famílies i docents cal que aquests tinguin clar que vol dir fer de mestre (I aquí jo hi afegeixo: que han de tenir assumit que part de la seva tasca professional és entendre's amb les famílies dels seus alumnes)
• La participació de les famílies a l'escola no pot ser "folklòrica" o epidèrmica, cal donar-li profunditat, i això és responsabilitat dels docents.
• Perquè l'escola passi de ser sentida com "nostra" per part de l'administració o dels docents, a ser viscuda com a nostra per part de tota la comunitat educativa cal un procés: voluntat, feina, estratègia, dedicació, correccions, més feina, perseverança, dedicació: temps!

Em va faltar una veu valenta per part de les famílies. Una veu que recollís experiències com aquesta en la que han estat les famílies les que han pres la iniciativa per canviar les condicions d'un centre. I tantes altres, que com que es donen en l'àmbit de l'escola concertada, ja cauen "sota sospita" dels tòpics i es deslegitimen sense ni tenir-les en compte.

En el debat obert que va tancar l'acte de presentació, hi va haver aportacions i preguntes molt interessants! Em va semblar clarivident la que va formular una mestra, alliberada sindical (si no recordo malament) que es preguntava "perquè no fem com a mestres el que demanen a l'escola com a pares dels nostres fills? Si jo vull que la meva filla faci colònies, com a mestra ja sé que em toca!"


Si els docents fóssim capaços de reflexionar sobre l'objectiu i el contingut de la nostra tasca professional, amb el "barret" de pares de tant en tant, segurament seria més fàcil escoltar els altres professionals, que a la nostra comunitat educativa són pares i mares.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada