divendres, 17 de febrer de 2017

Elogi de la felicitat/ vulnerabilitat


Recordeu aquest llibre preciós,” Elogi de la feblesa” d’Alexandre Jollien? Gairebé li prenc el títol.

Dos llibres més m’han ajudat a poder formular el que sentia i no podia escriure, a partir del visionat (tres vegades) d’el programa de televisió Tenir COMPROMÍS

El presentador em va fer pensar en aquella dita que ens recorda que en l’esmorzar anglès el porc es compromet i la gallina s’hi implica, perquè el porc hi posa la cansalada i la gallina un ou. Doncs podríem dir que avui està de moda (almenys nominalment) ser solidari, implicar-se en alguna campanya, participar-hi, donar-hi alguns diners, participar-hi amb alguna activitat que ja ens ve bé, i, si molt m’estires, implicar-se en l’organització  d’un acte, d’un projecte... Ara bé comprometre’s, agafar un compromís... això ja són “palabras mayores” (que deia la meva àvia!).
A mi, aquesta analogia no m’ha acabat d’agradar mai. Per la trista fi del porc, que en servir la cansalada hi deixa la vida, però no s’emporta res. I és que, si bé és certa pel pobre porc, és totalment falsa pel que fa a les persones!

Tres dels tertulians d’aquest programa (la Viki Molins, la Lolita Bosch i l’Oriol Mitjà) confessaven de diverses maneres que  ajudar-nos entre vulnerables no només ens permet resistir i sobreviure, sinó que a més ens fa feliços.

Els quatre testimonis eren gent compromesa, del tot, amb tot el risc que això comporta.

L’Oriol Mitjà, treballant amb leprosos i infants malalts, i investigant fins a trobar la pastilla que els guareix. La Viqui Molins, vivint amb malalts de sida o acompanyant presos de qui ningú més que ella en sap la història. La Lolita Bosch jugant-se la vida a Mèxic per ajudar a les víctimes d’una guerra cruenta.  Tots ells han passat per diverses fases: La de l’impacte inicial;  la de superar l’enrabiada davant de tanta mort, de manera que han pogut seguir ajudant, sense quedar enganxats entre tanta desgràcia;  i ara estan en una fase d’èxtasis o admiració de la humanitat, de la capacitat amorosa i generosa de les persones  justament en mig de tanta mort, i són optimistes!!  I  L’Òscar Camps, que rescata tanta  gent (emigrants, exiliats, demandants de refugi)del mar? Ell encara està enrabiat. Com és lícit i natural.  

Per a mi el moment més impactant de  la tertúlia és quan l’Oriol explica com va guarir un nen anomenat Max, i les dues intervencions que l’Oscar i la Viqui li fan. (min 38 -40)  Un li diu “Que important és una vida, eh?” i l’altra li pregunta “I vas poder dormir d’alegria?”

Les dues notícies de llibres que m’han ajudat a entendre les experiències  d’aquestes persones són:

La reedició de “El Apoyo Mutuo”, de Kropotkin  de la solapa del qual en copio aquest fragment:  “Les circumstàncies i processos històrics que demostren que és a través del suport i l'ajuda mútua -i no a través de la lluita despietada de «tots contra tots» -, com les societats humanes s’han pogut estendre i refermar-se, identificant els períodes de major expansió d'aquesta idea amb aquells en què l'ésser humà ha aconseguit donar el millor de si mateix com a espècie i com a conjunt d'individus. "

I  la presentació que  Josep M. Esquirol va fer del llibre de Carles Ariza ‘Una mirada psicosocial a la salut i a la malaltia’. Deia el professor Esquirol: “Ens aguantem gràcies als altres” “Sortosament som vulnerables. La vulnerabilitat no és un defecte, és una vàlua”.

Els tertulians del programa  expressaven amb goix, gairebé exaltació la seva vivència d’estar al costat dels més vulnerables: “Els que pateixen molt, saben moltes coses”.” La gent t’ensenya tant!”” La humanitat és una cosa extraordinària.” “Hi ha un futur millor i està a les nostres mans.”

Dit en llenguatge cristià “Feliços els que tenen fam i set de justícia, feliços els qui s’ajuden entre ells, feliços els qui han optat per estar al costat dels més vulnerables...!”  Massa temps ens hem quedat ancorats analitzant, revoltant-nos, enrabiats en segona part... que és una part del procés per ser FELIÇOS!


Per ser feliços ens tenim els uns als altres en la nostra vulnerabilitat . Pot semblar paradoxal, però els humans funcionem així!

3 comentaris:

  1. La vulneravitat ens uneix. No ho havia pensat prou.
    Crec que la vulnerabilitat compartida ens enforteix per a admetre més que mai que som animals socials, que ens necessitem, que hem d'estar agraïts d'ajudar i de poder ser ajudats.
    Gràcies de nou anar per les teves encertades reflexions.

    ResponElimina
  2. És que poques coses hi ha que compartim tots esl éssers humans, com el fet de ser vulnerables en la solitud i forts en la comunitat!
    Una abraçada estimat Jordi!

    ResponElimina
  3. Molt inspirador el teu post, Anna, com sempre. Tot i que no em deixa del tot satisfeta perquè reconec que encara, a l'esmorzar, faig de gallina i no de porc. Admiro a la gent que ha donat el pas. Escoltaré el programa que recomanes. Una abraçada!

    ResponElimina