dijous, 19 de gener de 2017

Dos bons motius per educar la vergonya


Des de fa uns mesos (anys) he fet servir la frase "m'avergonyeixo de..." força vegades davant la realitat de la nostra societat que margina, maltracta, empobreix, desposseeix... les persones dels seus drets. Drets humans que fins fa tan poc els va costar tant de construir, erigir i proclamar als nostres pares i avis. Però veig que la vergonya no està de moda.

Actualment, en el nostre entorn social ni joves, ni infants ni adults acostumem a expressar (experimentem, però callem?) el sentiment de vergonya, ni pròpia ni aliena. Em refereixo a la vergonya derivada d'haver fallat, de no haver estat a l'altura. Tanmateix en altres contextos culturals la vergonya encara hi és força present: Recordeu que fa uns mesos corria per internet el vídeo del cas de la filla d'un empresari japonès a la qual el pare va amonestar en públic perquè havia maltractat dels empleats de la seva empresa, i el sentiment de vergonya que lla expressava. La moral social japonesa deu tenir encara la vergonya com un element important.

La vergonya és natural experimentar-la quan una persona o un grup tenen consciència que han fallat, que no han estat a l'altura o en línia amb les normes d'un grup social. HI ha també una altra causa de la vergonya: la inseguretat, la timidesa. Aquí no em refereixo a aquesta, tot i que cada vegada és menys freqüent en els infants i joves del nostre entorn.
Avui en dia, sembla com si tots: infants, joves i adults estiguéssim sota un mandat ocult que ens digués "NO s'ha de tenir vergonya de res! TU ets com ets i fas el que et sembla! NO li agrada a algú altre... Doncs, ja s'ho farà!"

No em mal interpreteu, no reivindico la vergonya que ens empegueeix, ens acovardeix, o ens impedeix ser qui som, per manca de seguretat o autoestima. No. Miro de rescatar la vergonya pròpia i aliena (la de grup social) a escala ètica i moral.

La vergonya és un dels mal anomenats sentiments negatius, un d'aquells que abans de formar-nos en educació emocional reprimíem o ocultàvem. Ara que sabem que els sentiments són el que són, que apareixen com a reacció anímica a certes conductes o experiències, i que el que cal regular és la conducta posterior, no l'hauríem de descartar tan de pressa.

Com a educadora em pregunto, si eduquem emocionalment les criatures, no hauríem d'incloure la vergonya en el repertori? Si eduquem en valors (o almenys ens n'omplíem la boca fa pocs anys), no hauríem de rescatar la vergonya moral? Em refereixo a allò que hom experimenta quan sap que ha fallat per acció o per omissió a quelcom que s'esperava d'ell.

UN bon motiu és la vergonya pròpia: Què s'espera de mi en aquest context? Quina moral, costums, normes hi ha en cada àmbit on em moc, visc, em desenvolupo (escola, empresa, carrer, biblioteca, ...) i que si no respecto me'n puc sentir avergonyit?

L'ALTRE bon motiu és la vergonya aliena (o de grup/social) Què s'espera de mi com a persona humana i per tant corresponsable dels meus conciutadans que faci, prevegi, actuï, reflexioni, per garantir l'exercici i gaudi dels drets humans de tots nosaltres?

Com podem sensibilitzar els nostres fills i els nostres alumnes davant del que està passant al món amb les guerres, a Europa amb els refugiats, a les nostres ciutats amb els sense-sostre... Si no eduquem la vergonya?

Reivindico, aposto, per recuperar l'educació emocional, moral i ètica de la vergonya.


4 comentaris:

  1. M'ha sorprès llegir sobre aquest tema. Un cop llegit i rellegit, a més de sorprendre’m m'ha agradat. M'agraden les dues vies finals proposades, una de personal i una de social i més col·lectiva.
    M'ha fet pensar també en la infantesa, en l'escola i la família. Recordo que quan érem petits i algú ens preguntava si no ens feia vergonya allò que havíem fet de mal... aquella persona tenia a vegades, al meu parer, una doble intenció. La primera, positiva, la segona...
    La primera intenció era confirmar que allò que havíem fet ens sabia greu (en el fons la vergonya sana prové d'aquí, el sentiment de saber greu haver fet malament alguna acció). I penso que era bo. Ens feia pensar, reflexionar, recapacitar. Sobretot si no anava acompanyada la pregunta d'un to inquisidor, cridaner, amenaçador i amb altra parafernàlia violenta de qualsevol tipus. Una cosa és ajudar a fer aparèixer la vergonya sana i una altra, penso que diferent, la segona intenció d'aquella pregunta: avergonyir-nos davant d'aquella persona o d'altres.
    La segona intenció quan ens preguntava algú si no ens feia vergonya, sovint tenia una intenció de retret possiblement lligat a un càstig que, sorprenentment, no verificava si realment teníem vergonya (si ens sabia greu) allò que havíem fet. Es tractava de fer-nos-ho passar malament per se.
    Anem al cas del japonès que va fer que la seva filla es disculpés públicament. Hem de suposar, i així ho crec, que va fer entendre a la seva filla que li havia de saber greu el que havia fet, que havia d'avergonyir-s'hi. Que fes un pas més fent-la disculpar públicament només ho entenc perquè el que havia fet la filla afectava les persones davant les quals es va disculpar (encara que costa pensar que les persones que després ho vam veure per youtube o els telenotícies en fóssim partícips malgrat ser-ne espectadores -ni que fos a posteriori-).
    Reitero l'agraïment per aquest escrit. A mesura que he anat pensant i escrivint m'he anat refermant en donar suport a la reivindicació final de l'Anna Ramis: sí, cal "recuperar l'educació emocional, moral i ètica de la vergonya". Aquesta vergonya sana convida a la humilitat, a aprendre de les errades, a pensar que podem canviar, millorar, triar i ser més persones respecte amb qui ens hem de comparar: la persona que som i que, amb vergonya, farem encara millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teves reflexions, Jordi. Aporten precisió al que volia dir. Sobretot em refereixo a la vergonya moral. I al sentit col.lectiu (que és el moral) que hauria de tenir aquest sentiment, en adonar-nos que com a grup, com a societat no som capaços de vigilar, tenir cura o defensar els drets dels nostres conciutadans del gènere humà.

      Elimina
    2. Aquesta vergonya en sentit moral penso que és la que la nostra societat, és a dir, cadascú de nosaltres, potser manifesta més, però sense passar l'estadi oral o escrit. Ho diem, ho escrivim, ens exclamem d'allò que passa sense, massa sovint, passar a l'acció, promoure el canvi i la millora. Potser perquè l'expressió és tan col·lectiva i sovint potser tan consensuada que creiem, sinó esperem o desitgem, que sigui un altre qui es mogui: nosaltres ja hem manifestat la nostra vergonya (i tranquilitzat la nostra consciència).
      Per sort també hi ha entre nosaltres persones que després de sentir i manifestar passar vergonya pel que pateixen altres, saben passar a l'acció i es mouen per millorar les condicions, prevenir i potser, per què no, eliminar les causes del seu patiment (que sovint conviuen molt a prop nostre).
      Personalment, m’avergonyeixo de no haver passat en algun cas d’aquest primer estadi. Tanmateix, en la línia que apuntaves al teu escrit, també cal que vigilem d’educar perquè, si més no, els nostres infants i adolescents aprenguin a sentir-la i manifestar-la. Si no en fossin capaços caurien en un estadi previ i i fatal per a les persones que són víctimes de tant patiment i injustícia: la indiferència.
      Amb la vergonya moral encara hi ha esperança: eduquem-la.
      Nota: és una sort poder llegir les teves assenyades reflexions, sense elles no hagués fet les meves. No havia pensat mai parlar de la vergonya com tu ho has plantejat tan encertadament. Moltes gràcies de nou, Anna.

      Elimina