dimecres, 19 d’octubre de 2016

Relacionar-se amb els pares dels alumnes: una competència necessària del mestre




La tasca de mestre o professor pot ser molt recompensant, pot aportar moltes satisfaccions, però també i pels mateixos motius pot ser altament estressant, i portar molts maldecaps. El fet d'estar sempre en constant relació amb altres persones, és el motiu d'alegries i disgustos.

La majoria de mestres i professors van tenir una tant per cent elevat de "m'agraden els nens" entre els motius que els van fer decidir-se per la tasca docent. El que probablement no sabien i que encara paradoxalment no es té pràcticament en compte en les formacions inicials de mestres i professors, és que una part de la seva tasca consistiria a entendre's amb altres adults: els companys de centre i els pares dels alumnes: col·laboradors necessaris i imprescindibles per a l'objectiu d'educar.


Amb la pràctica de l'assessorament d'equips docents m'he ratificat que la qualitat de la relació d'un mestre amb les famílies dels seus alumnes depèn, en bona mesura, de com tingui d'assumida aquesta dins de les seves competències professionals.
Una bona part de l'estrès del docent i per tant una de les principals causes de les baixes laborals entre mestres i professors prové de les males relacions entre el docent i els altres adults amb qui necessàriament s'ha de relacionar: els companys de feina i els pares dels alumnes.


No és d'estranyar que (fins fa poc) molts dels docents parlessin dels pares dels alumnes com un "efecte col·lateral" o un mal menor que calia assumir dins la seva tasca professional. Un tràngol que calia passar com es pogués per poder-se dedicar a la seva autèntica vocació: educar els alumnes.

També he de reconèixer que hi ha generacions de mestres, que tot i no comptar amb una preparació específica sobre com fer reunions amenes o entrevistes eficaces amb els pares, n'han après amb l'experiència i la pràctica i se'n surten o fins ho fan d'allò més bé.

Tanmateix alguns docents, en algun moment de la seva vida professional manifesten serioses dificultats per mantenir una sana relació amb alumnes, companys o pares d'alumnes. Pot ser per molts i diversos motius, però un cop detectades aquests impediments seriosos, és responsabilitat de l'equip directiu del centre apartar-los d'aquest àmbit de treball/relació. Sempre que sigui possible aquest docent se li pot oferir una tasca que no impliqui essencialment mantenir relacions amb altres persones: fer feina de recerca, d'investigació, de suport logístic, de gestió recursos i serveis, etc.

L'avaluació de centres, i l'avaluació dels docents, podria actuar com a eina preventiva, en detectar casos que si són atesos a temps, no generen conflictes amb el mal estar i lesions conseqüents.

Això no vol dir que aquestes altres tasques de suport als centres i als professionals de l'educació siguin millors ni pitjors que les de docents, ni de més o menys "categoria". Totes són necessàries per al bon funcionament del sistema educatiu. Però requereixen habilitats i competències diferents.

A això em referia en aquest breu text que la periodista Raquel Font va destacar en aquest reportatge, pel qual em va entrevistar.


El mestre del meu fill no em fa el pes, què faig?

Crear nous mecanismes per relacionar-se

El curs passat una mestra del Vendrell va denunciar sis pares i mares perquè deia que havia sigut víctima d'actituds intimidatòries i comentaris difamatoris a través dels grups de WhatsApp. Els pares asseguraven que es van limitar a demanar formalment un canvi de tutora per als seus fills. A principis d'aquest curs a Pinell de Brai també hi va haver un conflicte entre uns pares i dues mestres. Segons la pedagoga Anna Ramis, no s'hauria d'arribar a aquests extrems, i reclama l'avaluació dels docents com a eina preventiva i de millora: "Ens ajudaria a adonar-nos que una persona s'està cremant i evitaríem que arribés a certs punts". Ramis és del parer que l'administració pública hauria de tenir mecanismes per poder redirigir de manera temporal o permanentment docents que no estan en condicions d'atendre els nanos, cap a espais com centres de recursos, per exemple. I aposta per un sistema més similar al de Finlàndia, en què els mestres són municipals i no tenen plaça de per vida, sinó que la feina dels docents es va revisant i "a qui no va bé, l'acomiaden".



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada