dilluns, 31 d’octubre de 2016

La comunitat escolar: trinxera humanitària



Aquesta setmana passada he acabat una formació amb educadores, treballadores socials i altres professionals de diversos ajuntaments del país sobre "parentalitat positiva". Per a mi ha estat una experiència molt enriquidora, ja que el seu àmbit de treball i les experiències amb les quals elles es troben són una cara de la realitat social de casa nostra, que es llegeix diferent des de l'escola o l'institut (lectura a la qual estic més avesada). Una de les conclusions a què hem arribat és que les sinergies, i per tant la comunicació, entre les xarxes educatives, assistencials, d'habitatge, de salut, els serveis d'institucions privades, etc. haurien d'estar més ben coordinats per no "anar-nos passant" el ciutadà, la criatura, la família dels uns als altres.

"Aquests són dels vostres" els diuen els mestres o els professors, quan "passen" una família a l'àrea social d'un ajuntament, perquè han detectat algun dèficit o problema. Tanmateix els serveis socials necessiten de l'escola quelcom més que la detecció o corroboració d'unes problemàtiques, i haurien de poder comptar amb què els equips docents poden afavorir el contacte de pares amb institucions, sobretot quan es tracta de millorar la relació, l'acció i l'educació bàsica dels menors.

L'escola (i els serveis de pediatria) segueixen essent el lloc comú per on passen totes les famílies, per tant un lloc on detectar, acollir, acompanyar, i derivar quan cal les famílies. Sobretot aquelles que estan travessant circumstàncies molt dures que no els permeten atendre els seus infants com voldrien.

"Les comunitats educatives sensibles van esdevenint també trinxeres humanitàries" tal com diu en un article preciós d’en Vicenç Arnaiz. "Necessitem que escoles i escoletes siguin jardins on trobin oxigen per afrontar l'adversitat i els infants retrobin el dret a mirar enfora."

Per això, i per quan les coses van bé i les famílies són el capital social més gran  que l'escola pot tenir, la comunitat educativa s'ha de poder convertir en trinxera humanitària malgrat tot, més enllà del previst, més enquí, prop de les persones concretes, en una trobada autèntica, generadora d'espai i matèria vital (l'oxigen d'en Vicenç).

Quan una tarda de la setmana passada, una molt bona directora (de les que tenen clara la funció de trinxera humanitària) m'explicava emocionada com una família havia anat a agrair tot el que l'escola ha fet per ells, pels quatre (pare, mare i dues filles) al llarg dels anys d'escolaritat obligatòria i batxillerat, vaig veure que de l'alegria que sentia en aquell moment, n'omplia els dipòsits de la responsabilitat que ha assumit, conjuntament amb un equip ben muntat de persones, d'atendre no només el que "li pertoca" escolarment. Un equip que amb una discreció magnífica, una escolta atenta i una gestió eficaç fa miracles i actua com una autèntica comunitat. Un equip que "gasta" hores per coordinar-se amb els serveis socials, de salut, etc. de la seva població, per no “passar-se” els casos, sinó acompanyar persones i famílies.

Una tasca i uns equips que ara mateix em recorden els voluntaris embarcats a l'Astral dels Pro-Activa OpenArms que sabent-se insuficients no deixen de fer-se a la mar per rescatar persones.


Alguns centres educatius tenen en la seva missió i visió l'esdevenir autèntiques comunitats educatives, algunes el fet de fer xarxa amb les altres institucions de la ciutat o poble, algunes desvetllar el sentit crític i d'altres el posar en marxa els valors de solidaritat, compassió, ajuda. Caldria que les estructures administratives ens ho posessin més fàcil, perquè quan les situacions són d'emergència humanitària, i no hi ha temps per fer reunions on dibuixar les línies que estableixen principis d'acords per establir polítiques... hi hagi qui puhui escoltar pares, mares i infants desesperats i actuar!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada