diumenge, 5 de juny de 2016

Ser o fer de pares?

Ken Heyman llibre Family 1965

Des que fa un temps, algunes amigues meves ja són àvies, se'm fa estrany quan em diuen "avui faig de cangur al meu nét" I jo penso, quina llàstima podent fer d'àvia. Però darrerament, no callo i els he començat a dir: "Però si tu ets l'àvia, no fas de cangur!"

L'altre dia parlant amb uns companys de professió per gravar un programa radiofònic, parlàvem dels estils de paternitat i maternitat, i d'això que ara anomenem com parentalitat positiva.

Els pares i mares d'avui en dia sembla que fan moltes coses pels seus fills, moltes! Massa coses! Alguns fins arriben a la hiperpaternitat: que vol dir anul·lar-se a sí mateixos i anul·lar els fills per fer-los viure una vida ficcionada, sense entrebancs ni decepcions. I, és clar, aquest estil de parentalitat resulta esgotador, i els progenitors reclamen espais per a ells, per descansar, per relaxar-se de l'estrès d'estar fent de xofers, de guies culturals, de ludoteca, de lectors, de mestres pels deures, de pediatres naturistes per internet... i d'haver de fer-ho tot a la perfecció!

Les mares sembla que tenen el rècord d'estrès: perquè a més a més han de ser bones professionals, tenir un cos perfecte, i no sé quantes coses més. I alguns pares que s'han sumat a la parentalitat activa, ja estan patint símptomes semblants.

El cas és que ens cansem de fer coses pels nostres fills, ens resulta estressant haver de fer tots els papers de l'auca amb les sobre exigències de perfecció, eterna joventut, i haver-ho de compartir tot (o gairebé) a les xarxes! Quan podríem "senzillament"  viure essent pares i mares dels nostres fills

Això vol dir conviure amb ells, dedicar-hi temps, interessar-nos per la seva vida, el seu desenvolupament, els seus gustos, maneres de ser, els seus patiments, etc. i acompanyar-los en el procés d'anar essent fills cada vegada més grans, més autònoms, més responsables de les seves vides.


La diferència no és subtil, és bàsica: Si no assumim que som mares i pares i tot el que això comporta (de plenitud i de renúncies, també) i ens dediquem a fer coses per als/ amb els nostres fills, o a interpretar tots els rols que tenen a veure amb la seva criança i educació, en lloc de viure amb ells joiosament la vida nova que suposa ser pare o mare, estem entrant en un atzucac força trist i perillós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada