dilluns, 7 de març de 2016

Dignitat, Poesia i Educació


Dignitat per delimitar el que és vivible  Poesia per ajudar a respirar Educació per encarrilar la vida

La setmana passada vaig poder assistir a la conferència que la filòsofa Marina Garcés va fer al CCCB i hi vaig gaudir molt. Podeu un resum que n’ha publicat ella mateixa aquí Tot i que no la conec personalment, fa temps que vaig llegint les entrevistes que li fan, segueixo el seu web/blog i llegeixo la columna que publica cada diumenge al diari ARA. Sempre tinc el pressentiment que venim de llocs molt llunyans l’una de l’altra, però que hi ha espais o reflexions on ens podríem sentir comunes.

La reflexió de l’altre dia girava entorn del temps que estem vivint en el que sembla “que tot s’acaba”. Tot: Els sistemes polítics clàssics, Europa, l’economia , el petroli, les glaceres, les relacions basades en converses tu a tu... Ella anomena aquest moment “La condició pòstuma” perquè és com si ja fóssim zombis després de la mort. I afegia que aquest torna a ser un discurs únic, acceptat i lineal que tots ens empassem i que narra la destrucció irreversible.

Com a bona oradora ja ens va prometre, abans de l'harakiri col•lectiu, que acabaria amb un “com respondre a aquest discurs més enllà de la por o de l’excitació”. Va parlar de filòsofs i de les formes com ha parlat de transcendir la mort. El que més em va colpir va ser el testimoni de Svetlana Aleksiévich (la premi Nobel de literatura del 2015) i de la seva obra Voces de Chernóbil Crónica del futuro com a signe i símbol de l’experiència irreparable de la condició pòstuma, però que tanmateix té el futur en el subtítol! (S’haurà de llegir, si és que podem perquè diu es fa difícil de pair de tant dolor! Ara que l’editaran en català)

La mort, del temps actual no és mort natural, deia. És un crim, un assassinat. És una mort planificada. I no se’n pot dir d’altra manera. Els humans ens hem fet petits respecte a les conseqüències de les nostres accions. I constatava com ens assassinem econòmicament, políticament, laboralment, els uns als altres.

I doncs, què podem fer? Ella proposava fer un pas enrere: “sopar junts” o el que ve a ser crear temps vivibles, i marcar els límits amb la dignitat humana. Que la dignitat humana sigui tan irreversible com el discurs final que ens volen vendre. Que ens faci vergonya el que és intolerable, que cada vida sigui un front de lluita...

Per acabar va parlar de la poesia i de l’educació (Ja trigava a sortir!) com a llocs des d’on es pot treballar tot això. I va destacar que poesia és vital per seguir respirant. Tots ho vam fer alleugerits. I també va palar de l’ànima de les persones, que va definir com la condició de tot ésser viu.

Com a educadora vaig viure el procés de la conferència com en un dragonkan: de la més absoluta misèria humana a la capacitat més excelsa que ens permet ser dignament humans. És més, vaig tenir la intuïció que l’educació és la via per on corren totes les vides de la gran muntanya russa de l'existència humana.

Era tard i en el torn de preguntes vaig notar que algú volia empènyer la vagoneta de l’atracció de nou cap a les profunditats, i me’n vaig anar. Fora, al carrer, s’estava la mar de bé i vaig trobar dos coneguts a qui feia temps que no veia.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada