dimarts, 29 de març de 2016

Avaluar? Suspendre? El paper de l’error escolar davant dels pares


Preguntar-se per a què són els exàmens és una bona manera de qüestionar els sistemes d’ensenyament aprenentatge en una escola. Preguntar-se per a qui? Hauria de ser una pregunta absurda: Per als alumnes! Curiosament, però, alguns pares i mares enfoquen els seus caps de setmana de diferent manera si “tenim exàmens la setmana que ve” o no.

Un joc de preguntes ben diferent és el de les “notes” Per a qui són les notes? Per a què són les notes? Quina finalitat té posar notes? A qui van adreçades quan es fan constar en un document que surt de l’escola? En quins termes s’haurien d’expressar per ser enteses pels pares? I per a ser enteses pels mateixos alumnes?

I avaluar? Què cal avaluar a l’escola? Com aprofitar els resultats de les avaluacions externes per millorar els aprenentatges dels alumnes (fins quan no es “creu” en Pisa)? Qui gosa fer avaluació dels docents? I de les seves metodologies i recursos d’ensenyament? Com es poden correlacionar totes les variables (incloses les familiars i socials) que intervenen en l’aprenentatge, per fer més reals els resultats?

No podem repensar els exàmens a l’escola independentment de les metodologies d’aprenentatge, ni dels continguts prioritzats en les competències. Però tampoc podem repensar els butlletins de notes o els informes a les famílies independentment de la relació que l’escola estableix amb els pares dels alumnes per fomentar una educació compartida

Cada un d’aquests temes és diferent: exàmens, notes, avaluacions. Tanmateix jo crec que hi ha quelcom al subterrani de tots ells que no s’aborda amb prou sinceritat i que encalla algunes de les respostes. En tot procés d’aprenentatge, i educatiu hi ha errors, perquè tots som humans, els mestres, els pares i els alumnes. El més important és assumir-los, i poder-se’ls mirar de cara!

Fa anys que, en les formacions amb docents, faig servir una frase que ja no sé d’on vaig treure, d'en PhilippePerrenoud que diu: “L’èxit dels aprenentatges es juga més en la correcció dels errors i en l’(auto)regulació contínua que no pas en la genialitat del mètode”

El més difícil de tot plegat és que els uns (pares i docents) davant dels altres puguem assumir que fallem, que l’espifiem, que no l’encertem. Però, com fan els esportistes, per repassar (junts si cal) el vídeo del darrer partit per adonar-nos de les fallades i programar els següents entrenaments per millorar en el partit següent.

Per això ens ha de deixar de fer por el paper de l’error que comet l’alumne, primer davant d’ell mateix (suspendre o equivocar-se no és depriment, ni frustrant!), després davant dels pares dels alumnes, i finalment davant del sistema. El més genial és saber què és el que no sé, el que no domino prou, el que encara se’m resisteix. Com a alumne, com a docent, com a pare o mare. Sabent-ho, i demanant la col·laboració dels altres sempre que em cal, emprendre la millora.

Tort això ve a partir d’un parell d’articles d’aquests dies: Aquí en teniu un i l’altre.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada