diumenge, 28 de febrer de 2016

Pares i fills poden de ser amics?


De ser família i del tipus de relació entre pares i fills en vaig “parlar” amb la Trinitat Gilbert de l’ARA Criatures. I així ha quedat recollit en el suplement del dissabte passat.

Pares, mares i fills poden o han de ser amics? Pares i fills han de ser família! Perquè aquesta “moda” de ser tots amics? És que no és meravellós ser família? No podem fer de la vida en família un valor? Una experiència positiva, constructiva? Reivindico el plaer, de sentir-nos família. De viure’ns com a pares dels nostres fills, i fills dels nostres pares!

L’amistat és una relació preciosa, en la que hom pot gaudir de ser i estar amb altres persones que escull. I com que sembla que poder escollir és clau avui en dia, la família perd pistonada en la cursa per l’èxit relacional. I si hom vol quedar bé, ha d’apostatar de la seva família: A la feina, amb els amics, per les xarxes i, sobretot per festes com el nostre Nadal, o el dia d’acció de gràcies als EEUU. D’acord: La família no s’escull, però es pot construir i reconstruir tant com calgui, perquè els vincles estan fets de material bàsic: l’estima. I abans de reivindicar el vincle d’amistat podem reivindicar els bons vincles familiars.

Poden ser amics dels seus fills, els pares? Si poden, gairebé semblar amics en situacions molt determinades, com en els re agrupaments familiars, després de períodes llargs de no convivència, o quan cal recuperar una relació trencada o malmesa, però sempre sense enganyar-se. Pares i fills són pares i fills, i no altra cosa. De la relació d’amistat, podem pensar què és el que ens agradada (el respecte, la companyia, l’entesa) i “importar-ho” a la relació de pares-fills.

Hi ha cap edat que poden ser amics, pares i fills?
Sí clar que si: quan els fills són adults responsables de les seves vides (i emancipats). La relació pot semblar-se més a l’amistat. Perquè és entre dues persones adultes que es poden complementar, ajudar i donar suport mútuament. Tanmateix gaudir de la relació pares-fills, quan els fills són grans també és un plaer. Mai deixem de ser fills dels nostres pares, ni quan ja no estan entre nosaltres.

Com és la relació de pares-fills, d'igual a igual o de dalt a baix?

La relació de pares-fills és d’igual a igual dignitat humana, d’igual necessitat de respecte i estima. Que els pares tinguin la més gran responsabilitat i l’autoritat per prendre les decisions més adequades no els dóna cap poder sobre els fills (entès en vertical) sinó en el sentit de compromís del qui més capacitat té per fer-se càrrec de qui menys. Els pares només es pot entendre que tenen una relació desigual amb els fills si considerem que en tenen cura, els menen vers el seu millor desenvolupament. Però precisament per això la relació no és d’igual a igual. Els pares han d’estar a nivell d’adults responsables i no poden actuar com a fills. Com als fills no se’ls pot demanar que assumeixin funcions de responsabilitat quan encara no toca.

Si voleu saber-ne més, no deixeu de llegir el reportatge sencer, amb les aportacions de la Carme Thió, Anna Forès, Rafel Bisquerra i d'altres psicòlegs aquí. 

1 comentari:

  1. Sí es pot ser amics, en el meu cas amigues. Ma mare era la meva millor amiga, sense dubte i jo la seva. Es veritat que va ser a partir d una certa edat i sobretot una vegada emancipada. ens teniem totalment confiança, empatia, cómplices, ens agradava anar juntes al cinema, al teatre i concerts. També hem marxat de viatge , estigués o no amb parella, ja que s adaptava a tot. fa 7 dies que va fer un any que va morí , decidint ho ella i la trobo molt en falta. Mai tindré una amiga com ella !!

    ResponElimina