dilluns, 15 de febrer de 2016

Escenaris on formar-se per ser millors



Les vivències del meu amic Rafel, acabat de tornar de Grècia, tan ben explicades, i tan colpidores em fan replantejar algunes velles preguntes sobre la diversitat de respostes que genera una situació, i la conveniència de què les persones que es mobilitzen tinguin unes determinades capacitats per emprendre amb llibertat però eficiència les accions.

M’explico. El meu amic va fer el recorregut que fan els refugiats sirians, iraquians i afganesos des de les costes de Turquia, fins a la frontera de Grècia amb Macedònica. Podeu llegir aquí el seu periple. Va estar en camps de refugiats oficials muntats i organitzats per les grans ONGs professionalitzades, i també en els camps de “desbordament” que són els no oficials, que estan a tocar i que acullen onades migratòries que esperen per entrar en els anteriors. Els primers són camps que compten amb tots els serveis i amb professionals que les ongs han contractat. En els altres, portats per ongs locals o sorgides de la iniciativa ciutadana o popular, les coses es fan com poden, però el tracte amb els refugiats és més proper, més personal.

Ell (i les altres dues persones del seu petit grup) anaven per lliure i s’oferien als “responsables” dels camps o llocs per on anaven passant per ajudar en el que fes falta. I si ells detectaven que feia falta proximitat humana, es dedicaven a això. Amb uns quants blocs i retoladors, van dibuixar i fer dibuixar molts infants, alliberant unes estones les seves mares esgotades d’haver d’estar per ells durant uns minuts. Van escoltar i va ajudar a treure angúnies a famílies i a joves que se li van apropar, i que amb un domini justet l’anglès, i quatre esbossos sobre una pàgina del bloc li explicaven tràngols terribles.

Malauradament calen camps de refugiats dels ben muntats, dels professionalitzats. Però també calen voluntaris que poden improvisar l’estada uns dies, i com els veïns de les poblacions de la costa de Lesbos que no van esperar per posar-se a ajudar i acollir les persones que arribaven, i que segueixen prestant una ajuda desinteressada molt propera i humanitzadora (com les anomenades dirty girls que són les dones que recullen la roba xopa dels qui arriben i la porten a assecadores industrials, per retornar-la d’altres refugiats)
Segons sembla, en alguns campaments es podia percebre un cert no-se-què entre els voluntaris “professionals” i els voluntariosos. I deu ser cert que algunes persones que amb la millor voluntat, actuen amb molt mala pata. Però no té sentit limitar les iniciatives personals, lliures i de bona fe, per evitar algunes coses mal fetes, perquè això limita l’acció cívica a escala personal o de cercles petits (com un grup d’amics o una família)

Ara bé, no tots els voluntaris espontanis son com el meu amic Rafel. A més de bona voluntat cal tenir sentit de l’oportunitat, una certa gosadia barrejada amb dosis de prudència; un clar sentit de l’honestedat i capacitat de col·laboració amb humilitat; una visió de conjunt, i un do per la proximitat humana.

Com que el conec una mica, crec que aquestes virtuts les va desenvolupar en bona part gràcies al pas per lescoltisme. D’altres persones que avui ocupen llocs de govern a l’administració o en empreses, i tenen aquestes capacitats, coincideix que no les van aprendre a l’entorn escolar, sinó en famílies extenses, en compromisos de barri o a l’escoltisme.


Diuen els experts que aquestes capacitats són les desitjables als treballadors actuals i més als futurs: els alumnes que avui tenim a les escoles. Jo, per si de cas, suggereixo a les escoles que en lloc de mirar-se les unes a les altres cercant innovacions, obrin el cercle i es mirin amb atenció algunes institucions formatives com els escoltes, els processos educatius que duen a terme i els accents formatius que posen en les seves accions i formacions.

1 comentari:

  1. I tant Anna! Escoltisme, esplai, associacions i voluntariats de tota mena. Quanta falta que fa l'educació en la família, per començar, i en entitats de lleure ben portades, a més de a l'escola.
    Mercè Bosch

    ResponElimina