dissabte, 19 de desembre de 2015

LA CONFIANÇA en els fills generadora d’AUTONOMIA/ RESPONSABILITAT


Fa pocs dies vaig fer una xerrada als pares, mares i docents de l’escola Manyanet de Reus sobre la Confiança entre pares i fills
.
Començava la xerrada dient que La CONFIANÇA entre els de la família és un senyal d’estimació. Una forma concreta de com els pares manifestem estima vers els fills i una forma molt palpable de que els nostres fills captin que els estimem. Poc després vaig fer servir una frase que li havia “pescat” al Gregorio Luri  “El lloc on els vaixells estan més segurs,  és el port. El problema és que no estan fets per això!”

La confiança compromet i dóna força, perquè ningú no vol decebre les persones que estima i que l’estimen. I per això, argumentava jo, val més anar donant responsabilitats als fills acompanyades de les millors expectatives positives! És dir, la confiança no és un supòsit implícit: cal acció conscient i deliberada per crear espais per a la confiança, per tant  suposa una actitud activa: generant seguretat, donant oportunitats, entenent les pors, acceptant que els errors i els conflictes formen part de les relacions humanes.

L’ambient entre els assistents a la xerrada va ser molt cordial i vam acabar amb anècdotes, preguntes i riures... I sembla ser (pel que després m’ha arribat) que molts es van quedar amb una anècdota d’un hàmster que vaig explicar-los. Ara, des d’aquí els convido a canviar-la per la preciosa crònica d’un cap de setmana amb el seu net, que ha publicat avui en Gregorio Luri a l’ARA.

En copio un fragment, on repeteix la frase que jo vaig citar i on relaciona confiança i responsabilitat.
A la meva xerrada vaig defensar que els fills (i els néts) són com els vaixells. El lloc més segur per a ells és el port, però no estan fets per a això, sinó per fer travessies cada vegada més llargues i exposades als capricis del clima. Créixer és adquirir recursos per saber aprofitar els vents i capejar els temporals. Però així com un vaixell no es fa a la mar fins que no està acabat, les persones ens anem acabant (sempre provisionalment) a mesura que anem assumint les nostres pròpies responsabilitats. El premi de la persona responsable és la confiança que es guanya entre els que l’envolten. 

Recomano la lectura sencera de l’article. Tot el cap de setmana fent deures”
I agraeixo al Gregorio Luri l’article. I al seu net la possibilitat que va brindar a l’avi de “fer deures” d’aquest tipus!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada