dimecres, 25 de novembre de 2015

De la perfecció al “fem el que podem”


Vivim temps ben paradoxals! 
Anem de l’autoexigència extrema a la disculpa paralitzant.

L’autoexigència extrema pot anar disfressada de missatge publicitari: “Ser pare / mare és el millor que m’ha passat” “Res comparat a l’experiència fantàstica de parir el teu fill” “ ser mare/pare és l’aventura de la teva vida”...i altres missatges de les excel·lències de la paternitat o maternitat i la criança dels fills que posen un llistó de perfecció altíssim. I que provoquen desenganys brutals quan ho comprova que parir és dolorós, que criar és cansat i que relacionar-se amb un fill a estones és estressant.
La disculpa paralitzant també es presenta sovint com a missatge d’autoajuda: “Tu centra’t i respira” “No ets perfecte, i qui ho és?” “Els teus fills no necessiten una mare/ pare perfecte, sinó una mare/ pare feliç” “La maternitat no té perquè canviar-te la vida”  o algunes expressions més quotidianes com “Tots tenim dret a un mal dia” o “Qui no ha fet alguna vegada un crit o un toc al seu fill?”

I així ens va. Uns estressats, els altres deprimits i molts “justificats” en una mena de terreny en standby de la parentalitat responsable mentre els tòpics socials se’ns fiquen per totes les esquerdes i ens colonitzen fins a les relacions més íntimes.

Mentrestant els nostres fills van creixent !

Ni cal ser prefecte ni ens podem conformar amb fer de pares com ens sembla, i com sembla que “més o menys  tothom ho fa”, amb una estúpida elevació democràtica del que fa la majoria, típica de l’adolescència, és dir, amb poca reflexió.

Tot això ve provocat per la lectura d’alguns articles adreçats a famílies on es pot llegir:
“El precio que pagas por sentirte culpable”   “Los niños no necesitan papás perfectos, necesitan papás humanos que, por encima de todo,  les quieran y les acepten como son.” Pots llegir l’article sencer Aquí
 “Nuestros hijos tienen derecho a tener unos padres tranquilos e imperfectos.” Pots llegir l’article sencer Aquí

Fa temps vaig llegir de no sé qui que “no es pot educar els fills en sabatilles” L’autor venia a dir que per exercir les funcions i responsabilitats ciutadanes, laborals, socials... anem calçats, però a casa anem en sabatilles i d’alguna manera ens descalcem de les responsabilitats, i exigències a l’hora d’educar els nostres fills. L’àmbit familiar i domèstic ha d’estar presidit per la serenitat, però l’educació  dels fills és una responsabilitat que cal exercir amb l’autoexigència de fer-ho el màxim de bé. La tranquil·litat és un bon ingredient per a educar però no pot ser mai l’adormidera dels qui eduquen.

Un cop tenim assumida la responsabilitat i l’exercim, cal orientar-la, donar-li sentit. Aquí cada família fa com millor li sembla...i sota el paraigües de “tu estima’l que això és el més important” tornem a descobrir pràctiques ben diverses i algunes totalment contradictòries. D’aquí la importància d’aclarir que vol dir estimar els fills! (Això ho podem abordar en un altre post.)


Pares i mares inquiets que és qüestionen si el que tothom fa és el que ells volen fer, que posen en entredit les pautes postmodernes de criança, que assumeixen la responsabilitat d’educar els fills tot i els maldecaps que comporta, o que senzillament reflexionen després d’observar el seu fill i decideixen per ells mateixos, sou punta de llança al sentit comú en educació! No defalliu!!!!

2 comentaris:

  1. Gràcies per aquestes paraules, Anna! M'ha donat optimisme i ganes de millorar com a mare, sabent que no soc perfecta, i que una de les principals qualitat d'una mare és la tranquil·litat (toooomaaa...)
    Montse Roset

    ResponElimina