divendres, 9 d’octubre de 2015

Comunicar-nos amb els fills és possible per un dispositiu que es diu conversa quotidiana


De quines coses som capaços els humans per anar més enllà, explorar el desconegut, fer allò que ningú no ha fet encara, o arribar més lluny... oblidant-nos del que tenim més a prop? Quines contradiccions amaguen les gran proeses? Per què enviem una sonda espacial a buscar aigua a un planeta llunyà quan no som capaços de fer que tots els humans tinguin accés a l’aigua potable al nostre planeta?

M’hi ha fet pensar la noticia que fa uns dies va recollir pràcticament tota la premsa que deia: “Hem aconseguit comunicar-nos amb el fetus. L’aprenentatge del llenguatge comença a l’úter” i que amb imatges incloses, destacava com els fetus humans reaccionen quan escolten música a través d’un dispositiu intrauterí!

Em pregunto: Quantes dones embarassades  han posat música pel seu menut mentre era a la panxa, i s’han entendrit notant com la criatura es regirava de gust dins seu...i després un cop nat, o quan ja s’ha trencat el cordó umbilical de la criança  mai més han escoltat música amb el seu fill?

Deia en Carles Capdevila  que des de la gran dedicació que es té als fills des que neixen fins que fan els 2 anys, fins a l’adolescència que tant ens preocupa, els pares fem una “migdiada” molt llarga. De fet, alguns pares expliquen com perden la comunicació amb els seus fills adolescents. Només és possible recuperar-la... si n’hi havia abans d’entrar en aquesta etapa!!!

L’educació és una qüestió de temps. Les relacions, els vincles entre les persones es construeixen amb temps, la vivència familiar requereix temps de compartir junts.

I com que el temps és finit: no hi ha més de 24 hores per cada dia. I com que els infants es fan grans molt de pressa: la infantessa no dura 20 anys. Hem de prendre decisions: els pares hem d’optar. Optar vol dir donar prioritat, escollir, preferir una cosa per davant d’altres (essent totes força o molt atractives, sinó, l’opció és falsa). Estar i passar temps amb els nostres fills o  dedicar-lo a altres tasques, interessos, persones, ...fins a un mateix? Aquesta és la qüestió!

La relació amb els fills en la vida de cada dia, en la quotidianitat ,en la convivència familiar i casolana és el que més educa!  Per això cal passar temps junts... No un temps especial, o d’una qualitat extra... (Maleïda falsa dicotomia aquella que ens oposava el temps en quantitat al temps de qualitat!!!) El temps de vida, el temps de viure!  I cal comunicar-nos amb els fills per un dispositiu descobert fa temps que es diu conversa informal. I cal gaudir de la reaccions dels nostres fills mitjançant la captació de les seves expressions. I cal copsar com això afavoreix el seu creixement com a persones per mitjà de noves converses i més experiències plegats...

Si el desenvolupament i les capacitats d’un fetus ens deixen estorats,  com no podem valorar la comunicació amb els nostres fills de cinc, de vuit, dotze anys!!!


Reivindico la relació quotidiana, sense grans extres, amb la vida de cada dia i la comunicació senzilla i espontània, que ens apropa i alhora ens complica l’existència, que ens ajuda a anar endavant, a fer-nos més persones. Proposo racions diàries de diàleg entre pares i fills. El dispositiu d’aplicació es diu conversa i...és de franc! 

2 comentaris:

  1. Totalment d'acord. Converses intrascendents son sovint la comunicació més efectiva, més balsàmica...

    ResponElimina
  2. Deliciosa i precisa com és habitual, Anna.
    Convertir l'arribada a casa en un interrogatori rutinari ("Què tal?" "Com va?" "Res de nou?" "Què heu fet avui?"...) és un fet que es pot guarir empàticament si els fills ens l'apliquessin sistemàticament durant un mes quan arribem a casa: no ho aguantaríem com a mares o pares.
    Tot és tan senzill i quotidià com descrius. El secret no és fer-los parlar, el secret és ser-hi i, per què no, parlar-los nosaltres també de temes banals i intrascendents. N'aprendran i, segur, aprendrem nosaltres escoltant-los.
    Gràcies de nou.

    ResponElimina