dilluns, 7 de setembre de 2015

Entre la paret i el tirar pel dret!

Robert Doisneau, La première maitresse, 
Paris, 1935 © Atelier Robert Doisneau
Great collection on The Red List > 
http://bit.ly/1kzho5c

Aquest estiu ha estat especialment ple de contrastos, pel que fa a la vida dels ciutadans europeus. Algunes persones que segueixo ho han expressat molt bé. Com l’Agost dela Laia de Ahumada,  o com un antic text de la Marina Garcés sobre el compromís.

La realitat “normal”, la que s’amaga quan els rics ciutadans d’Europa fem vacances,  s’ha pogut entrellucar a esgarrinxades  perquè el mantell d’indiferència estival s’ha esquinçat per força llocs, i ens ensenyava impúdicament la tragèdia dels qui arriben a llocs tant “relaxants” com mars, costes i platges.

I al començar setembre, com que els qui ens fan d’altaveus del que convé saber ja havien tornat de vacances, hem tingut més imatges, mes cròniques, més reporters desplaçats on l’actualitat “és més calenta” (com si durant l’agost s’hagués refredat!), i em rebut de nou l’impacte de les noticies cruentes, però que cada vegada estan més prop de la porta de casa. I com que hem posat rostre a la tragèdia, amb un infant menut, sens han renovat el compromís amb la humanitat.

Ara sí, ara hem despertat i reaccionem commoguts i indignats; i ens surt aquella vena solidària que ens precipita a oferir casa nostra als qui volten pel món perquè no tenen on caure morts, o perquè han sobreviscut a massa morts... I ens mobilitzem com a ciutadans, perquè  sabem que als més alts nivells les “urgències humanitàries” es tracten en reunions convocades a quinze dies!

Com a persones, com a veïns, com a entitats ciutadanes volem fer-hi alguna cosa! Però ai las! Ens adonem que ens hem dotat de tantes prevencions i tantes proteccions i tants artificis i estratagemes  polítiques i socials...que estem lligats: no podem fer res fins que s’aprovin les “quotes” (Déu meu i dir-ne així, quan es tracta de persones!). No podem fer res fins que no s’iniciïn els tràmits. No podem fer res fins que s’habilitin els mecanismes. No podem fer res si no és legal, segur, previst, estudiat... que no seran quatre dies, que cal preveure, que ....

Massa paraules, allunyen el compromís: cal posar rostre al qui pateix.

Massa polítiques i massa estat de dret i de polítiques socials ens impedeixen arribar al qui pateix.

Ens han fet algun forat a la paret i els sentim plorar i cruixir, però com que la paret (que entre tots ens hem construït) no ens la permeten tirar, ni escalar...haurem d’enginyar-nos-les per  arribar-hi d’una altra manera: a la antiga (desprotegits) i  saltant-nos les normes  (il·legals).

La clau està  en actuar a nivell local  (agosarats, humanitzats, compadits) i a nivell global: mobilitzant-nos per que s’acabi el comerç d’armes, per què s’acabi la guerra a Síria. I implicant-nos preventivament en els llocs de planeta on fa temps que hi ha sequera d’humanitat, i on la més mínima espurna encendrà el proper conflicte bèl·lic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada