dilluns, 8 de juny de 2015

Saber ajudar, i saber demanar ajuda

Dibuix de Montserrat Gudiol 

Ens van educar per a ser autònoms...però ens ho hem pres com si haguéssim de ser independents...i aquest és l’origen d’un dels problemes més greus de  les persones i de la societat en que vivim.

Ens van educar per a  ser prestadors d’ajuda, perquè sempre hi ha qui “es queda més endarrere” o “qui està més avall que tu”... Que mai ets tu (?)i per demostrar que ets bona persona, has d’ajudar al qui t’ ho demana, i a voltes ho fem com un deure  jeràrquic (de dalt a baix).

Ens van educar per a ser guanyadors, els millors, per anar a més, ...per avançar vers... no se sap ben bé què!  Tot i que allò de “lo important és participar” i “comptem amb tu, també” ho senties a prop teu... et podies fer l’orni...com si no anés amb tu. Però sabem que si es tracta de ser el primer... tan sols un (no pas una, generalment )ho aconsegueix.

El cert és que les persones humanes som depenents , som febles, som vulnerables.... tant com som autònomes, som  potents i fortes!

El cert és que l’equilibri és delicat, que rau molt en el nostres centre ,en com entenem i sentim allò que ens passa, i per tant en com ens relacionem amb els altres i amb el nostre jo interior (o la nostra consciència).

Tot això em fa reflexionar el pensament de la M del Mar Galceran  “Podem ser llum i consol en les ferides i les foscors dels altres per les que nosaltres mateixos hem transitat. La nostra vulnerabilitat és una condició per aproximar-nos al dolor aliè i confortar-lo. Ens humanitzem en la mesura que deixem d’aferrar-nos a les nostres autosuficiències i ens deixem ajudar pels altres.”

D’ajudar cal aprendre’n:  saber quan és oportuna l’ajuda, quin tipus d’ajut és l’encertat i quin el moment escaient... Cal educar en la sensibilitat per adonar-nos de quan algú necessita ajuda, i només emet senyals dèbils, per apropar-nos i oferir-nos de “tu a tu”.  També cal modular el que és l’assistència al qui necessita i l’anàlisi (i si cal denúncia)de les causes que l’han portat fins a la situació de necessitat...

Però també (i deixeu-me dir: sobre tot ara que “anem de guays”) cal saber demanar ajuda. Cal educar en l’acceptació de la nostra vulnerabilitat, la nostra indigència, la nostra existència efímera per no ensorrar-nos humanament quan ens adonem que no ho podem tot, que no som capaços d’arribar arreu...quan necessitem els altres!

Demanar ajuda, comptar amb els altres, acceptar de ser ajudat... és del tot necessari per a la supervivència. Com a individus i com a societat i com a espècie!


Tot el que porto reflexionat i escrit sobre la relació famílies i docents, sobre la relació família/escola s’inscriu en aquest marc. Ens necessitem!  L’ajuda que els uns podem prestar als altres, en el mateix pla ètic (pot ser no sempre en el pla tècnic) i les nostres respectives febleses és el que ens posa els uns a l’abast dels altres i ens permet tirar endavant plegats.

2 comentaris:

  1. M'agrada molt que comentis que cal demanar ajuda i acceptar ser ajudat. Es molt important, ho crec també. I penso que es necessari ser humil per fer-ho així. Gràcies Anna.

    ResponElimina