dijous, 14 de maig de 2015

Val més dins que fora. La gràcia està en el COM!


A risc de ser mal interpretat si es treu del context ... estic convençuda que el títol d’aquest article s’entendrà molt bé si el llegiu fins al final.


Ahir vaig rebre el document  elaborat pel Consell Escolar de Catalunya Titulat Les tecnologies mòbils als centres educatius” que fa una anàlisi des de diverses òptiques del sentit i tractament educatiu dels mòbils a les escoles. El missatge bàsic ve a ser: Els mòbils que estan a les butxaques dels alumnes, tenen grans potencialitats i riscs... Eduquem els alumnes i aprofitem les potencialitats dels aparells tecnològics per fomentar aprenentatges de tot tipus! Deixa, per això, alguns interrogants oberts, per ser gestionats dins l’àmbit d’autonomia de cada centre.

Ahir, també, vaig poder gaudir de la presentació de l’informe A criar fills se n’aprèn? Una anàlisi de programes que enforteixen les capacitats parentals  una feina magnífica de Sílvia Blanch i G.Badia , que dóna a conèixer programes que fomenten la parentalitat positiva (o la criança responsiva) d’arreu del món,  en fa una anàlisi , i que també inclou l’avaluació del programa Créixer en Família.  A l’acte, de la Fundació Bofill, la directora d’una escola pública de primària va explicar una anècdota que em va fer plantejar uns quants interrogants.

L’anècdota cal situar-la en el context de com està concebuda l’escola i la participació dels pares dins les aules. Es tractava d’una mare que, en motiu del dia de l’aniversari de la seva filla de 4rt de primària, la va poder acompanyar tot el dia, estant-se amb ella a l’escola. La directora explicava emocionada com les dues (mare i filla) li van agrair l’experiència feliç que havien pogut tenir.

Els meus interrogants eren del tipus: Com es regula això si ho poden fer tots els pares i mares de tots els alumnes?  Aquesta possibilitat es redueix a un aniversari en tota l’escolaritat o cada curs és possible? Quines situacions crítiques es poden generar i com es resolen? Quina finalitat es busca amb aquests tipus d’experiències? Seria aquesta una forma generalitzable de facilitar l’entrada dels pares a l’escola? Com queda el rol del docent amb responsabilitat de ser facilitador d’ aprenentatges, quan els pares s’integren a les aules d’aquesta manera (amb una funció més emocional)?  

En definitiva, no seria aquesta la forma prioritària de com jo afavoriria la relació família/escola

El que cada vegada tinc més clar és que cal que afavorim una millora definitiva de les relacions famílies/escola i que deixem entrar els pares i les mares als centres educatius per millorar els aprenentatges, en la mesura i de la manera  que cada centre pugui , vulgui i reguli  el com ho fa, en funció del seu estil i projecte educatiu. Com amb els mòbils:  Deixem entrar els mòbils als centres educatius, com a estris amb capacitat de facilitar l’aprenentatge i regulem el com.

El canvi que ha de fer l’escola no és menor. Consisteix en:   passar de veure els mòbils (o els pares) com un risc o una nosa a regular per mantenir-la el més allunyada possible de les aules.... a entendre que com que estan presents en la vida dels nostres alumnes cal incorporar-los el millor possible als centres, reconeixent les seves bondats com a facilitadors d’aprenentatges i com a integradors de coherència eductiva.


Doncs això: Tant els mòbils, com els pares (i disculpeu l’analogia!) val més tenir-los dins l’escola que mantenir-los fora, a base de regulacions, normatives i prohibicions... La dificultat i la gràcia està en la forma com cada centre educatiu ho fa possible. Entenent que és un procés no gens fàcil per als docents, però inajornable per a les escoles!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada