dijous, 9 d’abril de 2015

Tot, tot i tot (confiança, informació i wahtsaps)


En un parell d’ocasions li he sentit explicar a en Carles Capdevila la analogia (i en unes quantes més he llegit algun article seu. Per exemple aquest)que ve a dir que la societat actual és com l’adolescència perquè ha perdut el respecte als pares, sap moltes coses que abans ignorava (senzillament perquè confiava i ni se les havia plantejat) i viu rebotat contra ells tot necessitant-los més que mai.

A mi aquesta analogia em val per parlar dels pares i mares en relació amb l’escola. A vegades em ve a la memòria aquella campanya publicitària en que una nena petita deia que el seu pare ho podia arreglar tot , tot i tot. Els pares i mares sembla que ho vulguin saber tot, tot i tot, del que els seus fills fan a l’escola, i que disposant de tecnologies i aplicacions que els fan possible captar informació i difondre-la ràpidament això ja és un fet!

L’escola és un àmbit no pensat per als pares i les mares, és un àmbit per als seus fills, els alumnes i els docents. Això no vol dir que l’escola hagi de donar l’esquena als pares dels alumnes, però tampoc que sigui necessari fer l’escola literalment “de cara als pares”.  Tanmateix amb l’afany que força pares i mares tenen de “tenir tota la informació possible” sobre el que fa el seu fill a escola, arriben a extrems insostenibles.

L’invent del whatsapp  es pot convertir en quelcom pervers si unes mares que acompanyen els  alumnes /fills en  una sortida escolar, es dediquen a enviar whatsapps al grup de pares/mares de la classe amb comentaris i fotografies de detalls  innecessaris. La mestra no havia advertit  sobre l’ús del mòbil a les mares..., és clar. Però determinades informacions enviades sense matisacions i  distribuïdes a tothom van fer “mal” a alguns.

O si d’un fet anecdòtic d’un alumne amb els deures, se’n fa una bola de neu de comentaris i més comentaris al whatsapp, abans que parlar-ne amb el mestre corresponent.
La relació educativa és matèria delicada. Les relacions humanes són susceptibles de malentesos per definició...i l’actitud adolescent no és pas la millor per enfocar ni mantenir la relació famílies/escola.
No es pot pretendre que l’escola expliqui tot, ho fotografiï tot, ho particularitzi tot el que les criatures fan al llarg del dia. La confiança ha de ser suficient per cobrir la necessitat de coneixement, salvant la informació concreta que no és te.

Ara bé, els docents sí que hem d’explicar als pares i les mares què entenem per fomentar l’aprenentatge, quines condicions de respecte a la privacitat hem acordat per tots i cada un dels alumnes, i treballar per mantenir el clima de confiança (que no vol dir xafarderia) amb totes i cada una de les famílies amb la finalitat de millorar la seva educació.


Tot, tot i tot no ho sabrem mai del tot, el que fan els nostres fills a l’escola. Però hem de confiar que els mestres saben molt bé el que es fan i demanar-los que ens ho expliquin de manera entenedora per a poder mantenir la confiança en ells. No parlo de la confiança infantil del qui no es planteja les coses, parlo de la confiança entre adults, que pressuposa donar valor a l’altre pel qui és i el que fa.

1 comentari:

  1. Gràcies Anna. Com és habitual un comentari assennyat que dur a la reflexió tranquil·la (i necessària).

    ResponElimina