dijous, 30 d’abril de 2015

Protecció total (O: no és possible educar amb por)

Contraluz-hombre-tirandose-agua Sheila Marín

Vivim en una època en que la màxima informació i l’accés al coneixement és emprat per fer cada vegada més i més por. I la por, en una societat mercantilitzada, és canalitzada vers l’adquisició de “productes o garanties de seguretat”.

Cada vegada sabem millor com ens afecta la contaminació a nivell planetari, quins virus son els més letals per a la vida humana, què estan fent els polítics corruptes, o  quants milions d’anys manquen per a que un meteorit s’estampi contra la terra... I  tot plegat ens deixa astorats, esmaperduts, angoixats.... Sort tenim que  hi ha entre nosaltres qui pensa en tot! I fa negoci amb la nostra por construint mascaretes, redactant lleis anticorrupció, i edificant refugis antinuclears... A escala més domèstica, tots tenim contractades diverses assegurances: de salut, de vida, per la llar, pel cotxe, per la mascota, pel mòbil i per l’esclafador d’aigua...

Quan la única seguretat que tenim en la vida, és que s’acaba. Tot i que hi ha certes formes d’estar viu de les que no se’n pot dir VIDA. Per exemple, la que es basa en la sospita i l’angoixa paranoica:  Si meneges, et pot sentar malament; si respires, et pots intoxicar; si et mous, pots caure; si escoltes, et poden enganyar; si et toquen, et poden ferir...

Quan es tracta dels éssers més estimats, la por s’incrementa exponencialment, perquè patim més per aquells a qui més estimem, i perquè el sentiment de protecció és del tot natural, quasi animal, en les persones. (Quina mare no protegeix les seves cries?) D’aquí que avui en dia molts pares vulguin pels seus fills protecció integral, 24 hores al dia i 365 dies a l’any. És més, tractant-se dels fills, voldrien la seguretat del seu present i la del seu futur.

Vacunem els nostres fills, els alimentem seguint les orientacions del pediatre, els acompanyem per que aprenguin a anar en bicicleta, els portem a l’escola que pensem que els ajudarà millor a educar-se... Tan mateix agafen algunes malalties, ens saltem la bona dieta algunes vegades, i tots s’han fet alguna pelada als genolls caient de la bicicleta!

A l’escola li podem demanar que ho facin bé, molt bé! Però no se li pot exigir la seguretat absoluta que tot i sempre, i en tot moment serà “segur”. Que no hi ha cap risc. És tan fàcil caure en la paranoia col·lectiva: i perquè els nens petits no mengin sorra, traiem el sorral , perquè per que no hi hagi accidents al pati, s’eliminen elements de joc,  perquè cap nen pugui agafar un mal de panxa no es poden portar pastissos fets a casa. I apareixen normatives que ho regulen tot, ho limiten tot...
Les escoles  fan cas perquè tenen por de la normativa i d’ alguns pares que ho exigeixen; i els pares ho exigeixen perquè tenen por del que pot passar als seus fills, i opten pel camí del “contracte d’assegurança total” (el camí socialment imperant).

L’escola pot minimitzar els riscs, però no pot assegurar amb absoluta certesa el futur (i menys la felicitat futura) dels alumnes: perquè sabem que l’educació és un procés complex en el que intervenen moltes variables, algunes de les quals estan molt lluny del control docent. Però sobretot no pot perquè “l’assegurança total” només fa  que limitar el radi d’acció dels nens i nenes, que és vital per als seus aprenentatges i per poder anar per la vida! A l’escola li cal la confiança dels pares i les mares per proporcionar entorns d’aprenentatge on la vida s’enriqueixi, assumint el risc de les experiències que integren el procés educatiu.

Els adults que tenim a càrrec infants, menors, nens i nenes...o sigui els pares, les mares i els docents, els  monitors, i caps d’agrupament, etc.  Hem de ser els més curosos i davant de les situacions de risc quotidià, i fer l’exercici constant de regular la nostra conducta poruga. Com? Fent-nos una pregunta: Això que vaig a fer respon a la meva por o a les possibilitats (i responsabilitats)educatives  que li obro al meu fill o alumne?


La vida, és risc, és oportunitat, és prudència (també) Però sobretot, és confiança!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada