dijous, 12 de març de 2015

La dignitat familiar


Foto:Miquel Querat
En un parell de col·laboracions que tinc entre mans, he tocat en alguna ocasió el “fons de la qüestió” anat a parar al concepte de dignitat familiar. En ambdós casos, es tracta de contextos de treball amb famílies que estan en risc social o que estan en de ple en la zona més enllà (que han perdut l’habitatge familiar, per exemple). Per la poca recerca que he fet, sembla ser que “la dignitat familiar” només apareix en bibliografia que tracta d’àmbits socials, econòmics deprimits o que també està relacionat amb salut mental i addiccions.

El “curiós” és que en tots dos casos, un dels objectius que es persegueix és recuperar o restablir la dignitat familiar. Per tant se suposa que existia, i per determinades causes s’ha anat perdent, degradant...  Em pregunto doncs en què consisteix la “dignitat familiar” quan està sencera, quan no sofert atacs que l’han desintegrat.

Sense  haver arribat a cap conclusió, pel que vaig sentint i llegint, sembla ser que hi ha uns conceptes directament relacionats, com són l’autoestima,  respecte, amor propi, imatge social, ... i tot un altre grup de conceptes més “concrets” o vinculats a circumstàncies concretes que estan relacionats amb rols, responsabilitat, treball, cura, autoritat, convivència...

Per “deformació”, com a militant d’una ONG que lluita per l’abolició de la tortura i la pena de mort, penso que la dignitat humana és té per definició. Per tant, entenc que una persona sempre és digne, per més indignes o indignants que siguin els seus actes. Ara bé una persona es pot arribar a sentir indigne, o algú pot arribar a fer-la pensar això de sí mateixa.

Doncs, extrapolant la dignitat d’una persona  a un grup familiar, entenc que hi ha circumstàncies que poden arribar a fer pensar a una família que és indigne. Aquí el que resulta indignant és la societat, l’entorn o les circumstàncies causants d’aquest sentiment.

La recuperació del sentiment de dignitat familiar deu passar per no tant per modificar les causes externes (que també) com per rescatar les competències familiars, de cada un dels membres i de la relació que tenen establerta entre ells que els facin sentir respectables, que els permetin conviure amb uns mínims, que no suplantin els seus rols, ni manllevin la seva autoritat... Un pis amb condicions (no na habitació rellogada), uns professionals respectuosos, unes intervencions empoderadores, ... vet-ho aquí!

Estem treballant per això al projecte de les Llars del Seminari de Lleida. Però hi ha molta prevenció a fer dins de  cada una de les famílies que pensem que no estem “en zona de risc”. Quin grau de consciència tenim del que arriba a valdre la nostra dignitat familiar?


Inspirador, com sempre, Ausloos:“Parlar de família competent és una manera de retornar a la família la seva  competència en lloc de considerar els seus defectes” 

Doncs això, famílies: a pensar en allò en què som competents, i descobrir les nostres fortaleses, més que a mirar-nos els defectes!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada