dijous, 23 d’octubre de 2014

2 imputs sensibles per a una pedagogia de la descoberta, com a pas previ a l’acció


Fa un parell de dies que circula per la xarxa i ha aparegut a la premsa una imatge que “ha ferit la meva sensibilitat” Es tracta d’un camp de golf on hi ha persones jugant... al fons d’aquest camp hi ha unes reixes metàl·liques molt altres i denses a les quals hi ha enfilats i malferits immigrants...  El lloc és Melilla i el peu de foto en algun mitjà deia alguna cosa semblant a “Persones jugant a golf, mentre d’altres es juguen la vida”.

Avui a classe, als universitaris els hem passat un vídeo d’una conferència brillant que fa un parell de cursos va impartir la M Carmen Díez als alumnes del grau de magisteri. M’ha fet pensar molt una anècdota que ella explica d’un infant (del segon cicle d’educació infantil) que va fer recular la guia d’un museu que havia passat de llarg per davant d’una àmfora que contenia l’esquelet d’un nen petit. El nen, deia la M Carmen D, va demanar que s’aturés la visita i que la guia li expliqués què era allò, que ell no havia vist mai. Sembla ser que la guia havia passat de pressa i sense explicacions per davant de la vitrina en qüestió, per estalviar-los el mal tràngol a les criatures...i que la qui ho va passar pitjor va ser ella mateixa. La M Carmen D explicava que ella li va donar un cop de ma... perquè pocs adults saben com parlar de la mort amb els infants.  La mateixa M Carmen D aprofitava l’anècdota per afirmar que els infants tenen totes les preguntes del món per fer, i també, és clar, sobre allò que és un tabú pels adults, però no ”encara” per a ells. I que els adults no podem girar l’esquena a aquestes preguntes.

I doncs, m’ha vingut al cap la imatge de crueltat entre el primer món i el tercer del camp de golf amb les tanques de filats. ..i he pensat en la necessitat de conèixer per saber  fins a quin punt els humans podem ser despietats, o indiferents...i per commoure’ns i per fer-nos preguntes,  i per sentir ràbia, i per convertir la en acció constructiva... I he tornat  a mirar la M Carmen Diez, afirmant amb una energia meravellosa que els infants han de ser tinguts en compte “com a persones dignes de descobrir el món”.

Ara... escrivint aquestes ratlles, he pensat en els alumnes més grans, els que ja porten un “bon bocí de món descobert”, que creixen en dignitat quan més capaços són d’obrir-se a altres realitats, fins a les més colpidores i de compadir-se dels que sofreixen i actuar compromesos per remoure les bases de la injustícia i millorar la vida dels qui sembla que no poden  veure ni viure més que la part més dura de l’existència.


Tot comença amb la descoberta del món sencer, a partir de les preguntes d’un infant en acció!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada