dimarts, 25 de febrer de 2014

Semblança en la diversitat


La setmana passada vaig tornar a estar amb una colla de gent encantadora, compromesa, generosa, i amb molta empenta: la Fundació Temps i Compromís. Aquesta vegada em van convidar per fer una xerrada de l’Escola de pares, una de les moltes activitats i programes que tenen en marxa.

La xerrada, per a mi, va ser el de menys.. Tot i que va ser molt ben valorada pels assistents que m’anaven interrompent per participar amb aportacions i comentaris, i amb  qui ens vàrem quedar després fent tertúlia una bona estona sobre el tema i d’altres qüestions que al fil anaven sortint. El que em va impactar va ser la diversitat de persones que hi van assistir: Hi havia més dones que homes, és clar, com sempre! Però tot i ser minoria, i venir tots ells amb la parella, potser eren una quarta part! (I això té mèrit un divendres per la tarda-vespre!) Les edats també eren molt diferents: des d’una jove mare soltera amb el seu infant que gatejava entre les cames dels assistents fins una senyora ja gran, que estava allà pel seu fill de 9 anys, però que en tenia un altre de 22. L’origen ètnic també era d’allò més variat, persones catalanes, persones de diversos orígens llatinoamericans, persones magrebines, i persones d’altres llocs de l’estat espanyol. I, perquè no dir-ho, el nivell social (al menys allò que es pot captar per la forma d’anar vestit i per les intervencions que van fer) també molt divers. Aquesta , per a mi, és una de les coses que m’agraden de Temps i Compromís, la barreja entre els membres de la comunitat i les persones a qui serveixen.

El tema, que m’havien demanat era el dels “límits” que jo enfoco des de la capacitats dels progenitors per saber-los i poder-los determinar i mantenir, en uns xerrada que titulo “Perquè diem Si quan voldríem dir que no” va interessar a tots. I a mi m’ha fet reflexionar les coincidències entre famílies aparentment tant diverses pel que fa a la preocupació que totes elles tenien per fer-ho bé!

Pel que varen anar explicant en el col·loqui i en la tertúlia informal, hi havia situacions de criança i tipus d’organització familiars ben diferents, però tots ells i elles coincidien en acceptar (al menys davant meu) que educar i criar els fills és una tasca de gran responsabilitat que depèn de la nostra fortalesa i serenitat com adults, i que cercar “culpables” de les situacions que vivim amb els nostres fills no ajuda  gaire... però responsabilitzar-se d’introduir petits i sostinguts canvis en la relació pot ser un camí d’èxit.

Al acabar, hi va haver aquell torn de preguntes particulars a peu dret i veu baixa que sorgeix sovint. Cada mare, cada parella, un tema diferent, aprofitant que avui estàs tu aquí. A cada un, un missatge de confiança en sí mateix i potser de cercar ajuda en alguna altra persona... I algunes abraçades o petons espontanis...de gent tant diversa! De persones tant iguals: de mares i pares amb ganes d’educar fills feliços i de tenir una relació ben sana amb ells!


No recordo qui va dir que totes les mares del món ens assemblem.... I tots els pares  (penso jo) quan assumeixen la criança i educació dels seus fills! Beneïda semblança en la diversitat! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada