dimecres, 15 de gener de 2014

L’estima incondicional no és "hiperafecte"


De la xerrada que l’Angela Volpini va fer el diumenge n’extrec una de les moltes frases interessants que vaig sentir.li, per seguir la meva reflexió sobre la família:
Per una mica d’afecte renunciem a ser qui som, i vivim la vida de l’altre com si fos la pròpia

El context de la sentència era la resposta a una pregunta sobre la relació de parella i la llibertat personal, que ella explica com la possibilitat d’escollir algú si l’altre em reconeix la capacitat de ser jo mateix... i jo faig el mateix amb l’altre! I acabava reblant-ho amb “La llibertat te la dóna qui t’estima veritablement”

El mateix diumenge llegia en un article sobre la hiperpaternitat en el que una psicòloga barcelonina recomanava estar menys pendents els fills, pels seu propi bé! I afirmava que la clau és deixar-los tranquils (front a l’hiperocupació del seu temps amb activitats suposadament formatives) i confiar en ells.
En una cultura on s’ha entronitzat lo emocional i on vivim “penjats” dels afectes i les emocions, el que ens passa als pares i mares molt sovint és que per no perdre l’estima, o la sensació d’estima dels nostres fills, o per por a afrontar les petites crisis de cada dia, “ocupem” la seva vida interpretant el rol de pares fins a extrems malaltissos, ocupant el seu espai, el seu creixement com a persona diferenciada de nosaltres.

Em recorda allò que la Nancy Samalin [1]en deia “la trampa de la felicitat” (que tantes vegades he explicat a grups de pares): si, com a adults no podem suportar que els nostres fills s’enfadin, ens critiquin, pateixin quan alguna cosa (o nosaltres mateixos) se’ls gira del revés, i no som capaços de mantenir-nos en el “nostre lloc”... estem caient en la trampa: sucumbint al desig o fantasia infantil de que sempre tot vagi bé i siguem feliços en totes les nostres relacions! Si no suportem el patiment dels nostres fills i ens anticipem  aplanant el camí per on han de transitar o fins, els el fem nosaltres per estalviar-los un disgust o una enrabiada...els estem fem una molt mala jugada: No els permetem ser ells mateixos i créixer saludablement (incloent les crisis).

Pares i mares “hiperemotivitzats” o poc situats en el seu rol adult responsable d’educar, no us situeu en l’espai dels  fills, confieu en vosaltres mateixos i en ells! Es tracta d’estimar-los incondicionalment i donar-los el seu espai, autonomia i llibertat. Sabent renunciar a “una mica d’afecte” per la seva llibertat.



[1] Con el cariño no basta: como educar con eficàcia Ed. MEDICI 1997

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada