dimarts, 28 de gener de 2014

Els Simpson: un motiu per parlar del llibre d’en G Luri


Tinc sobre la taula de nit el darrer llibre d’en Gregorio Luri (Mejor educados. Ed Ariel), per llegir-lo així que pugui, quan m’arriba una entrevista que li han fet per La Vanguardia . Com sempre que he llegit en Luri o he parlat amb ell, tinc la sensació que entro en un combat o entrenament per una cursa d’obstacles intel·lectuals: corro a gust amb ell però he d’anar sortejant o fintant alguns esculls que les seves idees son per a la meva reflexió i que resulten provocacions útils i estimulatives.

En Luri fa servir els Simpson com a model de família per aprendre a viure la paternitat sense angoixar-se. La seva “tesi” arrenca, fent servir aquest exemple, de que si els fills d’en Homer no estan tan malament, com no estaran els fills de qualsevol pare  de la nostra societat. Fa uns anys ja li vaig contestar: Els fills dels Simpsons no estan tan malament com es podria esperar d’un pare com en Homer perquè també compten amb la Marge!

Els Simpson li serveixen com a exemple de no portar a sobre totes les preocupacions de la criança i educació dels fills (a cada nou capítol, han oblidat ressentiments passats!) Perquè ell creu que els pares d’avui tenen tres característiques problemàtiques: son pares neurotitzats,  que viuen en la “cultura adolescent” i que per això de la paternitat actual se’n pot dir paternitat terapèutica.
No reproduiré aquí els seus arguments (val la pena llegir-lo!) Però si el diagnòstic m’incomoda una mica, no tant alguns raonaments que fa i que m’ajuden a avançar:  L’escola, els docents (en tant que assumeixin que una part de la seva tasca és relacionar-se amb les famílies) poden col·laborar a fomentar l’autoestima dels pares i mares i la seva competència parental. Com?

  • ·        Tractant-los d’igual a igual, d’adult a adult, de responsable a responsable.  Adoptant una relació horitzontal, no jeràrquica, per damunt dels pares.
  • ·        Retornant-los la responsabilitat i el sentit del control sobre la criança i l’educació dels fills (als quals l’escola “només” educa escolarment) i evitant la fragmentació terapèutica (psicòleg, pediatra, psicomotircista, dietista, psicoterapeuta, logopeda, optometrista, o cangur escocesa i colònies irlandeses!)

En Luri dóna quatre consells a les famílies: Preservar l’amor mutu, aplicar el sentit comú (que no és més que aprendre de la pràctica), fer servir el sentit de l’humor (ell en diu la ironia...) i optar perquè mares i pares “tornin a entrar” a casa: tinguin temps de conviure amb els fills. Aquí no puc estar-hi més d’acord!

Ara, Luri, els Simpson no són un bon exemple! Fa vint-i-cinc anys (des del 1989)  que  s’emeten i sempre estan en la mateixa edat, en la mateixa fase de la criança! Mai ens permeten saber com evolucionen ni els personatges ni les relacions... Tant tu , com jo, en vint-i-cinc anys hem criat els nostres fills de nadons a adults independents, hem educat una colla d’alumnes i ara ens dediquem a reflexionar, a escriure, i a agrair les reflexions dels altres!

4 comentaris:

  1. Tens raó en una cosa: al llibre li cal un agraïment a Anna Ramis. Sempre estem en deute i no sempre en som conscients. Dit això, afegeixo que la referència als Simpson ocupa al llibre un paper marginal, de nota a peu de pàgina ... una altra cosa és que als periodistes la trobin adient per a un titular. Respecte als pares ... em sembla que estem assistint a una nova forma d'exercir la paternitat i és difícil calibrar les seves conseqüències. Finalment:espero que cap lector estigui al cent per cent d'acord amb mi...
    Una salutació ben cordial.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Gregòrio! M'encanta discrepar amb tu!
      M'he de llegir el llibre. Està vist que sí!

      Elimina
  2. Doncs jo discrepo Anna sobre l'exemplaritat dels Simpson. A part que potser és de les poques sèries televisives on es veu una família assistint els diumenges al servei religiós de la seva comunitat (presbiteriana, en el seu cas), en el fons si la mires amb una mica de cura acabes plenament convençut que l'únic que pot fer suportable el Homer a la Marge i als seus fills (amb menció d'honor respecte a l'entremaliat i rebel Bart) és un amor incondicional i a prova de les més grans barrabassades (especialment de l'ala masculina de la família, avi Grampa inclòs tot i que les barrabassades només les explica de forma inconnexa respecte a la seva joventut, i que implícitament se suposa que el tarannà de l'avi Grampa en alguna mesura han condicionat el comportament histriònic del seu fill Homer).

    I ara sense bromes, et felicito pel post ple del bon seny propi d'una mare de família experimentada com tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Jordi!
      Me'ls hauré de mirar amb més "carinyo" els Simpson a partir d'ara!

      Elimina