divendres, 24 de gener de 2014

Els deures: Un punt calent en la polèmica frontera entre lo escolar i lo familiar


En educació és fàcil ser absolut: hi ha opinions ben diverses i criteris per justificar-ho gairebé tot... Sovint, el més difícil és fer servir el sentit comú: Preguntar-se perquè faig el que faig? Quins resultats obtinc? Quines conseqüències positives i negatives té per a les persones implicades? Quant més apassionament, menys capacitat d’anàlisi.

El tema dels deures és dels que desferma passions o posicionaments radicalitzats. I per això val la pena reflexionar-hi amb els mínims prejudicis: I si en lloc de pensar-hi  ens abstracte o en termes absoluts (deures si/ deures no), hi pensem i prenem decisions en local, a més petita escala, adaptant la resposta a cada realitat?

Per fer-ho, ho tenim fàcil, a nivell legal, perquè no hi ha res regulat (no hi ha normativa sobre la quantitat de deures, ni el curs en el que n’hi ha d’haver, ni sobre el valor acadèmic que tenen. Res! ) Tot és possible, permès o res està explícitament prohibit! La creativitat té tot el terreny lliure per córrer! I això fa que docents i pares tinguin la màxima llibertat i la màxima responsabilitat alhora.

Aprendre, i educar, vol temps! I el temps, tot i que pot semblar etern quan es tracta d’educar un infant, és finit. Preguntem-nos perquè sembla que el temps que els nens i nens, nois i noies es passen al centre escolar no és suficient per aprendre el que es considera suficient. Preguntem-nos sobre la responsabilitat compartida entre pares i mestres d’educar. Qui el posa aquest temps? O d’on el traiem? Què hi fem amb el temps que tenim? Què es fa a l’escola i què es fa a casa?  Què volem promoure? Es poden fer les mateixes coses, rutines, accions en totes les escoles i en totes les famílies tot i perseguir objectius iguals o similars?
Força discursos posen l’accent en que les diferències socials són les que evidencien més que els deures per fer a casa lluny de salvar distàncies, aprofundeixen els “gaps”. I que per això, ja s’haurien d’abolir (els deures, no les diferències socials). Tanmateix molts mestres i professors no poden ni imaginar la seva tasca docent sense el “complement” dels deures a casa. Tant els més “clàssics”, que envien per fer a casa la pràctica del que han introduït en les classes, com els més “competencials” que demanen de les famílies col·laboracions de tot tipus en els projectes on estan treballant i aprenent els seus fills.

El cas és que, sovint les famílies que més dificultats tenen per ajudar els seus fills a fer els deures, perquè tenen un baix nivell cultural (en la cultura en la que el seu fill està essent educat) i no els poden prestar ajuda en conceptes o procediments que no saben o dominen, tampoc tenen habilitats per conèixer i aprofitar l’oferta cultural/educativa que hi ha al seu entorn (biblioteques, espais esportius o culturals, etc.). Aquesta és una de les cares més dures del tema dels deures: Empoderar les famílies que més ho necessiten per a que siguin hàbils i eficaces en la gestió dels recursos que tenen a mà.

El millor és que cada escola, cada centre educatiu coneix i es pot adaptar al context social familiar en que es troba i fer dels “deures” (definits com els professionals docents els hagin consensuat per al seu Projecte Educatiu) un dels canals de col·laboració amb les famílies. Entenent i assumint la diversitat que cada entorn escolar té. Pe fer-ho cal comptar amb el temps escolar (dies i horaris lectius) i amb el temps realistament  disponible de les famílies. I ser creatiu en les propostes: des de les Comunitats d’Aprenentatge  passant per experiències com la que ens va explicar Mr David C. Bancks al recent Congrés de Famílies sobre la incorporació especialment de les mares a The Eagle Academy Foundation de New York   i acceptant (si és que es valora positivament) al que algunes ampas de cert barri de Barcelona m’expliquen sobre la utilitat del whatsApp per “passar-se” els deures dels fills entre els pares del mateix curs!!!

La decisió sobre els deures és del claustre de docents, però pot ser una tema que s’obri a la comunitat educativa i ha de ser una qüestió fronterera (famílies/ escola) tractada amb delicadesa, coneixement ajustat a la realitat , creativitat i responsabilitat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada