dilluns, 23 de setembre de 2013

Qui s’apunta a ser feliç? (Article publicat a universitaties.cat 13/7/2010



Fa pocs dies es va donar a conèixer un estudi fet a la Universitat Complutense (finançat per la Fundación Crecer jugando) que destacava la visió que els infants d’entre 6 i 12 anys tenen del què és ser feliç.

Alguns mitjans recollien la notícia i estaven en el titular “Els infants associen ser feliços amb una vida familiar sense baralles” (La Vanguardia. Tendencias 17 de juny 2009). Tenir una família, sentir-se’n part, ser estimats i acceptats… això sembla ser que és el que fa que els infants enquestats es manifestin feliços. I jo que creia que era la possessió de joguines electròniques variades i noves cada any, el que donava la felicitat als infants!!!!

Fa un parell d’anys en el programa on treballo i participo de Família-Escola, acció compartida(FEAC), vàrem proposar el tema de la felicitat. De fet ho férem anant a contracorrent del que la gran majoria de famílies ens demanaven (que tractem temes problemàtics, dificultats de relació, problemes amb els fills, etc.) Però vet aquí que algunes mestres i professors varen preguntar als seus alumnes què és allò que els fa sentir feliços; després varen fer una pregunta similar als seus pares i mares. “Què creieu que és el que fa més feliços als vostres fills?” i, finalment, varen oferir els resultats de les respostes dels nens i nenes als grups de pares i mares. Pel que m’han comentat hi va haver molts pares i mares sorpresos: No s’esperaven que els seus fills (tant consumistes, tant poc conformables i sensibles al “No” patern) basessin la seva felicitat en sentir-se estimats i escoltats i recolzats pels seus pares i mares… Fins els adolescents!!!
De ser cert doncs que als humans ens fa feliços sentir-nos estimats per aquelles persones que més ens importen, la família, els de casa, són els que ens importen més, son els més importants!

Com fer per ajudar a prendre consciència d’això als joves que ara encara són “fills” però que en pocs anys esdevindran pares i mares? Com ajudar a esdevenir adult, per a poder-se fer càrrec d’un altre molt més dèbil i necessitat (un nadó)? Què haurem de fer per a anar dotant de prestigi el fer-se adult i responsable?

El repte és gran, perquè sembla que el context aposta per l’eterna joventut, per la cessió de responsabilitats al “papà-estat”, i això ens deixa en posició de no-adults i de “fills-subdits” permanents… Reflexionant sobre aquests interrogants vaig captar una possible resposta en boca d’un infant: “ser gran és xulo perquè pots ser papà”. La idea d’aquesta criatura m’ha fet pensar, almenys, en dues direccions:

Una) Ajudem–nos els uns als altres a recuperar les millors imatges que guardem dels nostres pares i mares respectius. Què ens les fa més apreciables com adults? On van mostrar la seva cara adulta d’una manera més carinyosa, més ferma, més sencera…? Quines habilitats educatives varen emprar amb nosaltres que ara ja les voldríem…? Quan se’ls veia/ se’ls veu plenament feliços?

Dos) Fem el possible per recuperar, almenys una bona part de l’infant que tots portem dins. Per què volíem fer-nos grans ben de pressa quan érem menuts? Quines il·lusions teníem? Què era allò que més desitjàvem del ser grans?
D’alguna manera, cal fomentar que els nostres joves, a mesura que van esdevenint adults, recuperin els models positius d’adults propers i significatius i ho complementin amb la recuperació d’algunes il·lusions i projectes infantils o molt “primers”. Si preguntéssim als joves “per què és “xulo” ser adult?” quines respostes obtindríem?
Queda un tema pendent, del qual l’informe que mencionava al principi, en parlava: la capacitat per gestionar els conflictes, inherents en totes les relacions entre persones, per tal d’evitar que esdevinguin baralles. Gestionar els propis sentiments, ser madur emocionalment, aprendre a comunicar-nos assertivament…

Perquè, a veure, a qui li agrada viure amb “mals rollos“? Qui prefereix romandre com a criatura en “pataleta” contínua en lloc de fer-se un adult que gestiona les seves capacitats relacionals i emocionals?

Qui s’apunta a somiar el bon pare, la bona mare que voldria ser? Qui s’apunta a ser feliç i fer feliç a altres persones? Perquè sembla que la felicitat va per aquí: Acceptar, reconèixer, estimar… Ho diuen els nostres infants (que no menteixen!)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada