dilluns, 23 de setembre de 2013

Pot ser líquida l’esperança? (Article publicat a universitaties.cat 13/6/2011


Cada vegada més d’acord en que la societat postmoderna es caracteritza per la seva qualitat de líquida. En el sentit de no – sòlida, fluctuant, movible , mal·leable… poc estable.

D’aquí que els qui ens dediquem a l’educació haguem de modificar els nostres plantejaments… perquè si abans es tractava de donar elements als joves ciutadans per a orientar-se sobre un terreny que ja estava cartografiat, o de dotar-los bastides per a facilitar el seu arrelament i creixement en el “seu lloc” en el món… Ara es tracta de facilitar brúixoles per a la navegació, materials amb els que constituir-se un navili a prova de tempestes i, sobretot, unes estructures que assegurin la flotació i no dissolució en el líquid element on tots ens trobem.

Per a fer créixer una persona, els psicòlegs ens deien que cal Amor, Contenció, i Esperança. Els pedagogs afegim que només des d’aquest equilibri és possible aprendre, crear coneixement.

Si considerem que una de les principals característiques de la societat líquida és el “pressentisme” o la fugacitat del moment, el “carpe diem” o les relacions instantànies… i aleshores ens posem a pensar en l’amor, la contenció i l’esperança… s’ens presenten dues opcions:
a) El tancament sobre allò que ja coneixem i estava provat en el passat (és a dir, si hem arribat a una conclusió, a partir de segles d’observació, la conclusió ha de ser veritable i inamovible), en rebel·lió amb els corrents que des del present més actual sembla que ens venen a la contra;
b) L’obertura a la revisió, al replantejament des de la crida que el canvi ens fa (és a dir, l’acceptació positiva els canvis, com a elements a tenir en compte per seguir plantejant-nos la realitat i que possibiliten la elaboració de noves conclusions ajustades a les circumstàncies que són les que són, encara que no les desitgéssim totes!).

Nosaltres hem optat per la revisió de la concepció d’esperança… El que veiem més “amenaçat” per les característiques de la societat líquida. Precisament per ser el concepte que té més de futur.

L’esperança concebuda no com a il·lusió, com a desig, com a jugada de la qual s’espera un resultat que depèn sempre de l’atzar…

No parlem de l’esperança del qui juga a la loteria… o del qui, mantenint-se “infantil·litzat” tota la vida, depèn dels qui poden moure els fills de la seva existència precisament perquè no ha fet el pas vers l’autonomia.
Parlem de l’esperança com a energia, com a moviment, com a acte compromès. Com a combustible que manté la marxa i la direcció en la ruta de navegació… i que alhora ens ajuda a identificar els ports on ens convé tirar l’àncora, fer-hi estada.

És important no confondre l’esperança amb la llum dels fars de tots i cada un dels ports que trobarem en la ruta, que poden ser “trampes fixes” on dissoldre’s en el líquid element i perdre’s com a identitat única i irrepetible que cada persona és.

És important no confondre l’esperança amb la pròpia línia de flotació. Perquè no transformem la pròpia supervivència i el desig d’un mateix en l’objectiu de la navegació vital.
És important no confondre l’esperança com a refugi, o dic sec on evitar els perills del líquid element on ens trobem, com a retorn a èpoques passades… perquè desapareixent de l’escenari actual, no només ens apartem del lloc de la vida, sinó que ni constem com a elements actius ni vius.

En la societat líquida l’esperança pot ser líquida si és un combustible eficaç per Viure, pot ser aèria si és l’energia que ens impulsa a fer camí, pot ser sòlida si és el compromís on estic ficat i que em configura (afina la meva proa, amplia la meva capacitat, orienta la meva recerca com un imant).
El més difícil és mantenir l’esperança en un model de societat que a més de tenir la propietat de ser líquida, sembla que té la característica temporal de ser efímera, en la qual el temps es consumeix a sí mateix en el mateix instant en que existeix… per tant , no té futur!

L’esperança que sigui! Que tingui la consistència que sigui! Però que no deixi d’apuntar que des de qualsevol present hi ha un futur, i un futur millor, si ja s’anticipa des de la marxa, des del compromís, des de la gosadia de no deixar-se “engabiar” per l’efímer present!


L’esperança pot ser… el gran repte és que sigui. Els qui ens dediquem a educar estem per això. Ens dediquem a això: a col·laborar en la tasca d’ajudar a altres a esdevenir persones, que el ple sentit de la paraula, inclou el seu futur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada