dilluns, 23 de setembre de 2013

Familiainstant (Article publicat a universitaties.cat 13/5/2010)


L’autoritat no ha desaparegut, és com l’energia que ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma, pren diferents formes i es “camufla” en institucions o personatges dels que mai “hauríem sospitat”. Ho dic a propòsit del traspàs d’autoritat de l'àmbit familiar a l’àmbit de govern o de l’estat.

Passa semblantment amb la responsabilitat i la llibertat. Si en temps passats, (però molt passats ,ara ja) el govern prenia la llibertat dels ciutadans (súbdits, de fet) per decidir en quins valors educar els seus fills, però en canvi els carregava la responsabilitat de dur a terme la tasca educativa pràcticament en ells tots sols i sens proporcionar-los recursos de cap tipus… Ara passa d’una manera totalment inversa: els ciutadans (súbdits enganyats!) se senten lliures de fer o no fer, d’assumir o no responsabilitats, i l’estat i el seu govern s’han erigit en els únics i exclusius responsables de l’educació dels menors. Per això, a fi que els ciutadans (súbdits!) se sentin feliços i totalment alliberats, algunes decisions que depenien, fins ara, de persones adultes, o de determinats professionals capacitats i amb criteri per a decidir responsablement sobre alguns temes, ara ja no cal! Algunes decisions sobre temes tant “banals” com portar al món una vida humana o com relacionar-se amb altres persones responsablement, ara el govern considera que poden estar en mans de menors d’edat, sense ni haver consultat amb els seus pares, ni amb cap professional competent.

De fet si una noia de 16 anys pot mantenir relacions sexuals amb un noi, i no està suficientment formada (no informada!) es pot fer molt mal. Les relacions entre adolescents acostumen a portar el segell hormonal propi de l’edat, i per això és molt abans d’arribar a aquesta edat on cal tota formació i reflexió, i quan son adolescents, és quan el diàleg ha d’estar permanentment obert. I no només per por a contraure malalties i per por a quedar embarassada, sinó per fomentar unes relacions emocionalment sanes, que superin la conducta hormonal (que només va a satisfer el desig més pulsional) i fomentin l’autorespecte a cada noia i cada noi com a persona integral (amb sentiments i afectes, amb intel·ligència i passions…)

Però què passa si ni l’estat ni el govern poden assegurar que totes les relacions sexuals es facin amb la prevenció deguda? -Perquè alhora que promouen campanyes informatives sobre l’ús del preservatiu fomenten (i fomentem tots plegats) el “relájate y disfruta” en tots els àmbits de relació humana?- Què passa quan en certs àmbits on les relacions educatives intrafamiliars fracassen perquè son extremadament difícils? I si falla la connexió, mai directa, entre donar informació i tenir persones formades? Doncs sembla que tampoc ha de ser problema: una pastilla o, si no arribem a temps, la decisió d’un avortament. I qui ho decideix? La noia ( i el noi…? O, ja no hi és el noi?).
Com s’entén que per a receptar gairebé qualsevol medicament cal la signatura d’un metge i per receptar una pastilla d’alta càrrega hormonal i d’impacte emocional, no cal més que disposar d’uns euros i anar a la farmàcia ? I si l’adolescent acaba embarassada i decideix avortar ? On queden els pares de la noia? Sembla que el govern els troba prescindibles. Si hi volen ser… la llei no prohibeix que hi siguin… Però on queda tot l’acompanyament per ajudar a prendre una decisió de les més difícils de la vida d’una dona (noia)?
Gràcies a Déu, les capacitats humanes i el poder de sentir-se responsable de molts pares i mares de família, els ha fet reaccionar i fins posicionar-se públicament a favor de les opcions més madures, adultes i familiars. És el cas de Pilar Rahola o de Gregorio Luri, per citar-ne alguns. Per què ara més que mai, les famílies que se senten orgulloses de ser-ne cal que “defensin el seu terreny” i recuperin aquest traspàs de poder, d’autoritat i de responsabilitat educativa.

La metodologia haurà de ser molt semblant a la vigilància i defensa dels drets humans: una responsabilitat i militància activa en favor del dret a exercir responsablement com pare i mare de família. I una militància vigilant per estar a punt i denunciar allò que pot anar lesionant l’àmbit familiar.

Perquè no m’estranyaria que aviat hi hagués una fórmula (no cal que sigui farmacèutica! Que per això es basten i sobren els polítics!) que es podria dir “familiainstant” que aportarà la sensació col·lectiva de cordialitat i pertinença als qui la prenguin i convisquin unes hores o uns dies sota el mateix sostre. A la secció d’advertiments o conseqüències d’una mala administració haurà d’advertir que, si la convivència es dóna entre humans de qualsevol edat o condició i altres mamífers, el resultat pot ser confús: un tracte excessivament familiar entre els amics d’un pis d’estudiants, o amb el gat de casa…!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada