dilluns, 23 de setembre de 2013

Cristal•litzar valors. (Article publicat a universitaties.cat 8/3/2010)


Z. Buman i les lectures sobre la postmodernitat líquida acompanyen, des de fa setmanes, la meva reflexió sobre la capacitat educadora de les famílies d’avui i la urgència de donar alguns elements de reflexió als més joves. A la pregunta sobre “què dóna solidesa al testimoni o a les vivències de valor?” hi he trobat una resposta, de les possibles, gràcies a la reflexió compartida amb una mare, en un col·loqui en una escola. La resposta és: La capacitat d’espera. És dir, el que confereix solidesa a una vivència de valor (quines no ho son, oi?) és la capacitat de diferir la satisfacció del resultat o conseqüència positiva. Aquesta seria, en essència, la capacitat fonamental de tot educador.
Per tant, podem dir que la progressiva i lenta “solidificació” d’una experiència , o la seva cristal·lització en valors consisteix en trencar el joc del temps “líquid”. El truc està en superar la frontera de l’ara i l’aquí ( del “puntillisme”1 temporal) per entrar en la roda, de cicle llarg, que suposa educar.

Vet aquí l’anècdota que ens explicava aquesta mare: Cada dia, per anar de casa a l’escola, ella i els seus tres fills han de passar per un pas soterrat. A partir d’un cert dia d’aquest hivern , cada matí hi trobaven un indigent instal·lat, que hi feia vida. No va canviar de camí, tot i que va pensar en fer-ho, per estalviar aquella experiència als seus fills. Van seguir passant cada matí per davant d’aquella persona, en silenci, amb un nus a l’estómac, incòmodes… Ningú en parlava ni durant, ni abans ni desprès del pas soterrat… De sobte, un matí, l’indigent ja no hi era i no l’han vist més. I ara ella lamenta no haver sabut aprofitar l’oportunitat educativa de fer alguna cosa per aquell home, i d’haver-ho fet amb els seus fills , o a la vista d’ells. Lamenta la seva covardia, la seva lentitud en reaccionar i fer alguna cosa per aquell pobre home. I ara ja fa uns dies, i ja ha passat la oportunitat… No! Les persones tenim la capacitat de recordar, de rememorar, de reviure el passat, i també la de projectar, desitjar i preveure el futur. Emprar pedagògicament aquestes capacitats de la intel·ligència humana significa traspassar la frontera del temps (sobre tot si aquest és concebut únicament com “l’ara i l’aquí”, el moment actual). No és cert, mare, que ja ha passat l’oportunitat. El record i el treball sobre el record és possible!
Mare, tu ens expliques que et vas commoure. Ens expliques com voldries fer quelcom per aquell pobre home i per als teus fills. Ens ho expliques tant bé, tant clar… Perquè no en parles amb ells ,com ho has fet amb nosaltres? Deixa que ara (i potser millor ara , que amb l’efecte de l’impacte immediat) tronin les sensacions, els sentiments i pensaments. Parleu-ne, compartiu-los. Què sentíeu? Por? Compassió? Llàstima? Ràbia? Vergonya? En algun moment algú de vosaltres va pensar en fer alguna cosa? I, si en comenceu a parlar, estigues preparada- mare- perquè és probable que sorgeixin preguntes, i algunes seran incòmodes; i, per a d’altres, no tindràs resposta. Deixa-les sortit, acull-les, respon el que sàpigues i el que sents, i permet-te dir “No ho sé, fills, la mare no ho sap tot”. Però també posiciona’t digues el que en penses. I , al cap d’avall, gosa preguntar-los: “Què faries si poguessis? Què creus que s’hauria de fer? Quina mena d’accions emprendries tu? Com voldries que fos el món, ara que n’has conegut un tombant fosc i penós?”


Així – mare- estàs sembrant, perquè eduques la sensibilitat, el raonament, la crítica, la creativitat, la compassió… Aquesta és una forma d’ajudar aquell pobre home: Sensibilitzar, educar els teus éssers més propers i influenciables en favor de la justícia. Si pots i vols fer res més, fes-ho. Però si no, fes això- mare: parla’n amb els teus fills. I espera.

La modernitat líquida ens situa només en l’ara-aquí i envia als educadors , els pares i mares, missatges força decepcionants: Perquè davant d’una realitat que no ens agrada, que ens desplau, que ens fa mal… i on tu “no hi pots fer res” (és tant complex el món avui en dia…!) el millor és passar de llarg, no parlar-ne, no atorgar-li ni carta d’existència, fer un “reset” o un “desfés la darrera acció” i llestos!
La capacitat humana de servir-se de la intel·ligència en favor del bé comú té la millor aliada en la possibilitat de reviure i de projectar. Això sí: Fem-ho! Fem-ho ara, amb els nostres fills. Perquè sinó, correm el risc de ser engolits pel missatge dominant.

Z. Bauman defineix l’Educació com l’atorgament de poder [a les noves generacions] per a la reconstrucció de l’espai públic. Ni l’empoderament és tasca immediata (perquè l’educació, com tasca humana , és lenta), ni la reconstrucció de l’espai públic missió de poca calada. Però cada acció i oportunitat educativa allà on sospitem que hi ha una bona oportunitat (fins les que constitueixen el passat viscut) cal que sigui aprofitada, dotada de reflexió i sentit.


Referències
1: Z Bauman 2007 Els reptes de l’educació en la modernitat líquidaArcadia , Barcelona

2: Bauman Op cit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada