dilluns, 23 de setembre de 2013

Com reaccionar quan un nen diu que la mestra o un professor li té mania? (Article publicat a familiaforum.net 24/11/2004)


Gairebé totes les criatures, en un moment o altre, han expressat a casa el seu descontentament amb algun mestre, tot fent servir l'expressió "em té mania". Segons com entomem aquesta expressió, esbrinem el què hi ha al darrere, i reaccionem, estarem actuant educativament o fent de "bombers".

Conscientment o inconscientment, els nens expressen a casa allò que els sembla de la seva vida escolar, de les relacions amb els companys i amb els mestres i dels seus encerts i fracassos en els aprenentatges. Generalment, quan expressen el seu descontentament amb algú, busquen aliats entre els pares, per fer front a una situació desagradable a l'escola. No podem confondre aquesta necessitat d'algú que els "entengui" amb "ganes d'enganyar-nos", sinó en una recerca lícita d'aliances quan hom se sent tractat "injustament".

Quan a l'escola, les coses van bé, cap nen ni cap nena pensa que un mestre li "té mania". És quan les coses es torcen que pot aparèixer aquesta expressió a casa.

Per tant, probablement anirà bé ajudar el nostre fill a expressar el perquè ens diu això. Amb una pregunta directa o reflectint el què ens ha dit i acceptant el fet que ho digui enfadat o dolgut.Generalment les converses acabem molt millor si estem disposats a escoltar, més que si d'entrada comencem a jutjar o condemnar actituds o persones.

Sovint el que el nen o la nena expressen és la seva visió d'una "injustícia" que el mestre ha comès amb ell o ella i que no troben justificable d'altra manera que pensant que els té mania. Recurs que els serveix per allunyar-se-n, ells, com a possibles responsables. Serà bo, doncs, esbrinar quin ha estat el fet concret que ha generat el malestar i, en un altre moment, potser, indagar quina és l'actitud habitual del nostre fill a l'escola o amb aquest mestre.

D'entrada, és millor no posicionar-se directament a favor del fill ni del mestre, sinó situar "la mania" com un malentès entre l'un i l'altre o en una comunicació poc entesa per l'un o l'altre. El més segur és que si el nostre fill se sent prou acollit a casa (que no vol dir donar-li la raó) se sentirà bé per haver trobat els "aliats" que l'entenen, però no trobarà en els pares uns aliats contra el mestre; i podrà mirar-se la situació o el fet amb més objectivitat.

Si la qüestió no s'arregla amb una conversa d'aquest tipus, i el nostre fill insisteix més endavant amb "la mania", caldria demanar una entrevista amb l'escola i parlar-ne amb serenitat, és dir, recordant que els pares només coneixem els nostres fills en rols familiars i en actituds "domèstiques"; que els mestres coneixen els seus alumnes en rols d'aprenents o alumnes; i que la conducta i les actituds d'un infant no són les mateixes en una situació que en una altra.

Per això cal la màxima confiança entre pares i mestres; sense oblidar que, tant els uns com els altres, el que pretenem és educar l'infant. (Reconeixent, uns i altres, que les "simpaties" entre les persones a vegades es manifesten sense ser-ne del tot conscients).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada